Fotografies de Hans Schwegerle, Atelier Helios i Adolf Baumann conservades a l'arxiu de l’ETH de Zúric  

La mare de Thomas Mann, criolla nascuda al Brasil, va ser una persona essencial en la vida i l’obra de l’escriptor, on apareix representada en múltiples personatges. Thomas Mann no va parlar obertament de la seva ascendència mestissa fins als anys quaranta del segle passat, durant l’exili americà; va voler conèixer la seva “terra màtria” i entrà en contacte amb diversos escriptors sud-americans, però finalment no va poder acomplir els seus desitjos que, en canvi, en la ficció, sí que ho van poder fer alguns dels seus personatges.

 

Júlia da Silva Bruhns va néixer a Parati, Rio de Janeiro, en una família de comerciants germanobrasilers. Filla de Maria da Silva, quarta generació d'origen portuguès amb barreja indígena, i de Johann Bruhns, alemany que cultivava cafè i canya de sucre. El matrimoni va tenir sis fills (un va traspassar al poc de néixer); Júlia era la quarta. La mare va morir de part i al cap d’un any l’avi matern va portar els tres fills i les dues filles a Lübeck, on tenia família.

 

 

Aquests antecedents familiars van inspirar l’inici de La voluntat de ser feliç, el tercer conte de Thomas Mann publicat per entregues a la revista Simplicisimus el 1896:

 

“El vell Hofmann havia amassat la seva fortuna a l’Amèrica del Sud com a propietari d'una plantació. S'havia maridat amb una nadiua de casa bona i poc després se l'havia endut a la seva terra, el nord d'Alemanya. S'establiren a la meva ciutat natal, on també vivia la resta de la seva família. Paolo va néixer aquí.

Amb els seus pares no vaig tenir gaire tracte. En qualsevol cas, Paolo era el fidel retrat de la seva mare. Quan el vaig veure per primera vegada, és a dir, quan els nostres pares ens dugueren per primera vegada a l'escola, era un marrec escardalenc de rostre grogós. Encara em sembla que el vegi. En aquells temps duia els negres cabells pentinats en llargs rínxols que li queien embullats damunt el coll del seu vestit de mariner i li emmarcaven la magra carona.” (Trad.: Judith Vilar, 1989, p. 39)

 

A set anys Júlia no sabia ni una paraula d’alemany. Va ingressar en un internat i no en va sortir fins als catorze. Aparentment va oblidar la seva pròpia llengua en aquell pensionat.

 

Fotografies 1 i 2, d'autors anònims, i 3, d’Emile van Bosch, d’Estrasburg, conservades a l’arxiu de l’ETH de Zúric

Contra la seva voluntat, la família va pactar el seu casament quan tenia disset anys amb el senador Thomas Heinrich Mann, amb el qual va tenir cinc fills. Li agradava la música, el ball i el galanteig; era una amfitriona alegre i desinhibida, de riure estrident, que va topar amb els prejudicis de la societat luterana i conservadora de Lübeck, on sempre va ser considerada una estrangera:

 

“El diumenge, abans de sortir cap a l'església, els nens de la família Mann passaven l'examen escrupolós del seu pare mentre la mare els feia esperar i es quedava a dalt, al seu vestidor, emprovant-se barrets o canviant-se les sabates. [...]

Quan va néixer en Viktor, la Julia ja no feia tant de cas a les restriccions imposades pel seu marit. Li agradava que les nenes duguessin llaços i mitges de colors, i tolerava de bon grat que els nens portessin els cabells més llargs i es comportessin amb una certa laxitud.

[...]

El senador s'esgarrifava quan veia que, en el curt trajecte entre la casa que els Mann tenien a Beckergrube i l'església de Marienkirche, la Julia sovint saludava unes quantes persones amb joia i cridant-los pel nom com no s'havia fet mai cap diumenge al matí a la història de Lübeck, [...].” (Colm Tóibín. El mag. Trad.: Ferran Ràfols Gesa. Cap. 1.)

 

Fotografies de Carl Linde; d’autor anònim, feta el mateix dia, i de Julius Rogall conservades a l’arxiu de l’ETH de Zúric

En alguns moments íntims amb els seus fills usava la seva pròpia llengua, entonant-los cançons de bressol que havia après dels esclaus de la hisenda familiar o anomenant-los afectuosament pel seu nom en portuguès —Heinrich Johann Luiz (Luís), Paul Thomas (Paulo) o Julia (Lula)—. Els seus fills l’adoraven, especialment quan els explicava contes modulant les diferents veus dels personatges. Quan va morir el seu marit, ella tenia 40 anys i es va veure obligada, per una clàusula testamentària, a vendre la casa i liquidar el negoci. Júlia va decidir traslladar-se amb els seus fills més al sud, a Múnic, ciutat que era considerada més bohèmia i liberal —Thomas restaria encara un any a Lübeck fins a acabar el batxillerat—; allà es va relacionar amb molts artistes i músics.

 

La mare va patir molt els darrers anys de la seva vida arran del suïcidi el 1910 de la seva filla Carla; se sentia incòmoda a tot arreu i sovint canviava de domicili. Va acabar els seus dies en una habitació d’hotel. Com si volgués retornar a la infància tropical, va començar a parlar amb un nou accent, marcant molt les erres, com fan els brasilers quan parlen alemany, i va tornar a ser Dodô, la protagonista de Aus Dodos Kindheit, el llibre que ella havia escrit el 1903.

 

El reflex de Júlia és patent en els seus dos fills escriptors: Heinrich va tractar el tema racial amb profunditat i Thomas va evocar la seva mare en infinitat de facetes de manera subtil, específica o conceptual, en la cerca del “sud”, en moltes de les seves novel·les i sense subterfugis en l'assaig Das Bild der Mutter, publicat el 1930, on la descriu com una dona extraordinàriament bella que emanava esplendor meridional, amb un nas noble i una boca perfecta i d’un caràcter alegre, que embadalia.

 

Text autògraf de Das Bild der Mutter, conservat a la Universitat de Yale, citat a finals d'aquell any en diaris com Das Unterhaltungsblatt des Hamburgischen Correspondenten

Mares de protagonistes d’algunes de les seves novel·les s’hi assemblen; la de Hanno Buddenbrook, Gerda, per exemple, la retrata amb trets físics exòtics:

 

“La Gerda, que avançà per la catifa clara amb una gràcia desimbolta i orgullosa, era alta i exuberant. Amb els seus abundosos cabells de color roig fosc, els seus ulls castanys molt junts i envoltats de fines ombres blavoses, les seves dents amples i brillants que mostrava quan somreia, el seu nas recte i fort i la seva boca de forma meravellosament noble, aquella noia de vint-i-sis anys era d'una bellesa elegant, exòtica, captivadora i enigmàtica.” (Trad.: Joan Fontcuberta. V, cap. 7)

 

Com també la bella mare de Tonio Kröger, que Thomas Mann evoca en termes que recorden físicament i espiritual la seva pròpia mare:

 

“El gran casal dels Kröger, juntament amb la seva digna història, era en venda, i l’empresa havia estat dissolta. Tanmateix la mare de Tonio, la seva bella i ardorosa mare, que tan meravellosament tocava el piano i la mandolina i per a qui tot era ben igual [...]” (Trad.: Judith Vilar. Cap. 3)

 

Potser el text en què Júlia Mann no apareix tan esplendorosa és en la protagonista de L’Enganyada, Rosalie, una dona madura que, comportant-se com si fos més jove, incomoda els seus fills:

 

“[...] un riure com un parrupeig i d’una exultació exagerada quan escoltava en Ken, mirades efusives, seguides d’un parpelleig ràpid dels seus ulls, més radiants que de costum, semblava que no els apercebia en el seu cas, malgrat que s’entestava en el seus sentiments i era massa orgullosa per a dissimular-los.

[...] La Rosalie, parlant i rient tota frisosa, estava alternativament amarada de sang i terriblement pàl·lida, i els seus ulls, que volien esmunyir-se, tornaven després de cada fugida cap a aquells braços, atrets sense remei, per romandre-hi uns segons, absorts, amb una expressió de profunda i sensual”. (Trad. Joan Fontcoberta. II, cap. 2)

 

Fotografies de l’Atelier Elvira, l’Atelier Nanon i Friedrich Müller conservades a l’arxiu de l’ETH de Zúric

En El doctor Faustus, la senadora Rodde i les seves filles Clarissa i Ines són tan semblants a la seva mare i germanes que arriben a incomodar al seu germà petit, Viktor, ja que descriu fets tan dolorosos de la història familiar com el suïcidi de Carla:

 

“Taques d'un color blau fosc a les belles mans de Clarissa i al seu rostre revelaven una mort per asfíxia ràpida, paràlisi brusca de l'aparell respiratori per ingestió d'una dosi de cianur suficient per matar una companyia sencera de soldats. Damunt la taula, buit, amb la part inferior desenroscada, hi havia el receptacle de bronze, el llibre amb el nom d'Hipòcrates inscrit en caràcters grecs més amunt del cap de mort. Al costat, un tros de paper amb unes ratlles a llapis, escrites amb precipitació, adreçades al seu promès: «Je t'aime. Une fois je t'ai trompé, mais je t'aime».” (Trad. Joan Fontcoberta. Cap. XXXV)

 

L’anhel pels orígens meridionals, tant culturals com geogràfics, el troben en Gustav Aschenbach, protagonista de La mort a Venècia, qui, tot passejant, veu una persona estrangera que li desvetlla una febre per viatjar i li provoca visions tropicals:

 

“Mirava i veia un paratge, un maresme tropical sota un cel calitjós, una regió humida, ufanosa i immensa, una espècie de selva primitiva amb illes, aiguamolls i rierols fangosos; onsevulla veia troncs peluts de palmeres maldar per imposar-se entremig de falgueres exuberants i sortir del fons d'una vegetació densa, estufada i de formes estrambòtiques; veia arbres monstruosos enfonsar llurs arrels descobertes en la terra o en aigües quietes, on s'emmirallava la verdor dels voltants; ocells exòtics, camallargs i de becs deformes, s'estaven dempeus dins els guals, immòbils, mirant de cua d'ull, enmig de nenúfars blanquinosos i amples com safates; i entre els troncs nuosos i espessos dels bambús veié guspirejar els ulls d’un tigre arrupit...” (Trad. Feliu Formosa, 1976, p. 39-40).

 

Thomas Mann tenia prevista una segona part per a la novel·la Les Confessions de Fèlix Krull, on el protagonista havia d’arribar a Rio de Janeiro, però en restar inacabada només va arribar a Portugal, on ens descriu l’opinió que té dels portuguesos:

 

“[...] de complexió graciosa, amb la cara una mica olivàcia, exactament com Kuckuck m'havia descrit els portuguesos, amb un cigarrillo als llavis lleugerament molsuts sota un bigotet recargolat, duia una gorra de plat tirada un punt cap a un costat damunt d'una cabellera fosca i esborrifada que li penjava per les temples, i no endebades els ulls li brillaven amb una expressió tot eixerida. Perquè, abans que jo li hagués dit el nom de l'hotel en què havia fet una reserva per via telegràfica, va endevinar-lo ell mateix, anticipant-se'm amb molta intel·ligència”. (Trad. Jordi Llovet, 2003, p. 291)

 

Alguns traduccions al català de Thomas Mann

 

Hi ha molts exemples d’aquesta presència de la mare en els textos de Thomas Mann i no només en personatges femenins, sinó també en masculins, tipus que no encaixen en la societat germànica del canvi de segle XIX-XX i són proscrits per la pròpia família, com ho és el personatge Christian Buddenbrook en la seva novel·la més autobiogràfica.