Roser Pintó

 

Gertrude i Alice es van conèixer, a París, el diumenge 8 de setembre el 1907; des d’aleshores van estar juntes, durant gairebé quatre dècades, fins a la mort de Gertrude el 1946. Sempre van viatjar i divertir-se plegades i mai no van dormir sota un sostre diferent; van formar una parella molt consolidada i peculiar. 

 

 

Mirant fotografies d’elles, especialment la magnífica sèrie de Cecil Beaton, Gertrude imposa amb la seva corpulència, alhora que irradia llum; Alice, en canvi, es menuda, discreta, i el que emana és la foscor de la seva pròpia ombra; però realment eren així o és una mascara imposada als personatges públics que representaven?

 

Alice B. Toklas © Berkeley University Library.  A Venècia feia mig any que es coneixien. Foto © UCLA University Library. Gertrude Stein © Yale University Library

Stein se sentia còmoda amb tot el que estava relacionat amb la paraula: la lectura, l’escriptura i la conversa; els interessos i l’activitat de Toklas giraven a l’entorn de Gertrude; li feia de secretària (mecanografiava, corregia galerades, controlava l’agenda...) i portava la casa (cuinava; treia la pols; organitzava les vacances i la vida social, com les tertúlies de dissabte, en què distreia les senyores dels artistes assistents). Alice era el motor que donava confort a la relació i propiciava ordre i tranquil·litat a Gertrude perquè pogués escriure.

 

Estudi de Gertrude Stein per Man Ray, 1922. La placa va ser un donatiu de les biblioteques californianes el 25 de maig de 1985. Fotografia presa el mes d’agost de 2023

Podríem considerar que eren una dupla creativa? És a dir, dues persones treballant concentrant llurs habilitats en un objectiu artístic comú? O bé Stein hauria fet el mateix sense Alice, substituint-la quan calgués per una cuinera o una mecanògrafa? o simplement vivien com qualsevol matrimoni convencional? Certament, van assumint els papers de marit i muller que determinaven les obligacions i les funcions de cadascuna: Gertrude dirigia i protegia, mentre que Alice servia i proporcionava confort; aquest repartiment de tasques repercutia en el resultat de la creació literària i la retroalimentava.

 

En l’Autobiografia d’Alice B. Toklas, que autors com Tristan Tzara opinaven que era un exercici infantil d'autolloança a través de la seva "secretària", Gertrude Stein narra de manera simbiòtica la visió que té Alice d’ella, fent un exercici d’empatia extrema, en el qual intenta pensar com la seva parella i veure’s a ella mateixa amb els ulls benèvols d’Alice; un exemple és el camí que va trobar Toklas per apreciar els quadres i els escrits que, d’entrada, no valorava:

 

“Jo sempre dic que no es pot dir realment què és un quadre o què és un objecte fins que no li has tret la pols cada dia, i no es pot dir què és un llibre fins que no l'has passat a màquina o n'has corregit les galerades. Aleshores significa alguna cosa per a tu que la lectura, tota sola, no podria significar mai.”

 

En part, és cert; les visions més profundes d’un quadre solen ser les dels restauradors que han netejat o adobat una pintura, així com les crítiques literàries que van més a fons, provenen dels traductors dels textos.

 

Gertrude i Leo, el seu germà gran, van viure plegats molts anys, van adquirir una selecta col·lecció de pintures i van instaurar una tertúlia a París que aplegà els millors artistes del moment; però quan Alice hi va aparèixer, es va trencar la convivència entre els germans i es van barallar de manera traumàtica, fins al punt de repartir-se les obres d’art i deixar de veure’s per sempre. Segurament Alice només en va ser l’efecte, no pas la causa. A través de les memòries de la seva amiga Mabel Dogde Luhan, sabem l’opinió de Leo respecte a la parella: 

 

“Once I asked Leo why she had changed towards me, and he laughed and said because there was a doubt in her mind about who was the bear and who was leading the bear!”. (Intimate memòries. Volume III. NY, 1936. Ch. II)[1].

 

Ernest Hemingway, en el llibre París era una festa. 1964, ens explica l’ambient de la tertúlia:

 

“La meva dona i jo ens vam adonar que a les esposes només se les tolerava. Però Miss Stein i la seva amiga ens eren simpàtiques, encara que l'amiga espantava una mica. Els quadres i els pastissos i els aiguardents eren una autèntica meravella. Pel que sembla també a elles els érem simpàtics i ens tractaven com si fóssim nens molt bon minyons i precoços.”

 

Imatge de grup i d'Adrianne Monnier davant l'aparador de Shakespeare & Company. © Princeton University Library

 

En definitiva, projectaven una imatge pública controvertida i, en general, Alice en sortia més malparada, tret d’algunes excepcions, com Sylvia Beach, propietària de la llibreria Shakespeare & Co., que en les seves memòries, publicades el 1959, diu:

 

“Obviously they saw things from the same angle, as people do when they are perfectly congenial. Their two characters, however, seemed to me quite independent of each other. Alice had a great deal more finesse than Gertrude. And she was grown up: Gertrude was a child, something of an infant prodigy.” (Ch. IV: “Two customers from rue de  Fleurus”)[2]

 

Fos com fos, el que és segur és que Alice va fer la vida més plaent a Gertrude i als amics que les visitaven, els quals van poder fruir de les exquisideses que preparava a la cuina, en especial del Brownie, elaborat amb un ingredient secret.

 

Alice ha deixat un Cook book, 1954, on les receptes que va preparar per complimentar els artistes i els escriptors que les van freqüentar; en fa breus presentacions per situar-nos en l’ambient amb comentaris intel·ligents, un exemple seria la del famós Brownie elaborat amb cànnabis:

 

“Al Marroc afirmen que és bo per defensar-se del fred i el temps humit d’hivern i és, per descomptat, més efectiu si es consumeix juntament amb grans quantitats de te de menta calenta. Hom esperarà que li produeixi eufòria i un devessall de somriures brillants, i que li provoqui somnis d’èxtasi i expansions de la personalitat a plans variats i simultanis. Potser millor seria fer com Santa Teresa, sempre que siguis capaç de suportar estar posseït per un “évanouissement réveillé”.

L’èxit d’aquest pastisset (el “majun”, معجون en dàrija) va ser tal, que qualsevol dolç fet amb cànnabis es conegut com a “Brownie Alice B. Toklas”; la popularitat ha sobreviscut la seva creadora fins al punt que, un any després del traspàs d’Alice B. Toklas, Hy Averback va dirigir la psicodèlica pel·lícula protagonitzada per Peter Sellers I Love you, Alice B. Toklas, 1968, en la qual aquest brownie tenia un paper transcendental.

 

Toklas venerà sempre la memòria de Gertrude Stein i es va mantenir en aquesta postura de discreció fins al final. L’última voluntat fou ser enterrada amb la seva parella, però gravant el nom al darrere de la làpida.

 

Veus de Gertrude Stein, llegint un poema a Picasso, i d'Alice B. Toklas, iniciant recepta del seu dolç de marihuana. Video subtitulat en anglès, català i espanyol