Roser Pintó i Joan-Lluís de Yebra

El debat a l’entorn de l’evolucionisme germina a mitjan segle XVIII, quan el botànic suec Carl von Linné va descriure l’home com qualsevol animal o vegetal i el va enquadrar entre els primats amb el terme inèdit “homo sapiens” (1758). La seva aportació ultrapassà el terreny científic i influí en autors com Jean-Jacques Rousseau i Johann Wolfgang von Goethe.

Poques dècades més tard, també contribuïen a la polèmica la teoria evolucionista de Jean-Baptiste Lamarck, formulada a començaments del s. XIX, el qual desenvolupava la tesi de la transformació de les espècies per adaptació al mitjà; la seva obra Filosofía zoológica va veure la llum el 1809, justament l’any de naixement de Charles Darwin. A cinquanta anys, el 1859, doncs, Charles Darwin va publicar el seu estudi Origen de les espècies, traduït gairebé d’immediat a l’alemany (1860) i tot seguit al francès (1862) i al rus, en dues versions publicades el 1864, l’una a St. Petersburg i l’altra a Moscou.

La consciència popular dels vincles ancestrals entre simis i humans és anterior, però, al text de Charles Darwin, especialment gràcies a publicacions més o menys especulatives com els Vestiges of the natural history of creation (1844), de Robert Chambers; això explica per què comencen a aparèixer acudits sobre el tema en revistes humorístiques com la britànica Punch.

Una bona part de la crítica literària especialitzada en l’obra de Dostoievski coincidexen a veure en Els germans Karamazov, especialment en el conte “El gran inquisidor” del capítol 5è, una clara referència al pensament darwinista, argumentant que es tracta d’un estudi de la naturalesa humana, on les facultats superiors de l’homo sapiens, segons F.M. Dostoievski, són fruit de la religió, en el sentit llatí de la paraula “relligar”, perquè els humans són animals mitòfils. El fet és que Els germans Karamazov va ser redactat i publicat entre els anys 1879 i 1880, malgrat que quinze anys abans, el 1864, coincidint amb l’edició de les esmentades dues primeres traduccions russes de l’Origen de les espècies, va veure la llum el llibret Memòries del subsòl, en el capítol III del qual podem llegir:

“Quan et demostren, per exemple, que descendeixes del mico, no cal pas que arrufis el nas, i més val que ho acceptis” (Traducció de Raquel Ribó, 2004).

Val a dir que a Catalunya, com arreu del món, també van arribar i es van divulgar aquests preceptes científics, fins a tal punt que esdevingueren no només motiu d’humor i burla, sinó també de reclam comercial; un exemple que encara perviu és el licor “Anís del Mono” (1868), destil·lat a la casa Bosch de Badalona, en l’etiqueta del qual apareix un simi amb el rostre de Charles Darwin i una ampolla de l‘aiguardent anisat.

Fàbrica d'"Anís del mono", a Badalona.

Portada de la desena edició, reformada, de l'obra Systema naturae (1758), de Carl von Linné, en què l'autor introdueix el concepte d'"homo sapiens ferus".

Portada de la primera edició de l'obra de Jean-Baptiste Lamarck Philosophie zoologique (1809)

Portada de la primera edició de l'obra de Charles Darwin The origin of species (1859)

Il·lustracions d'André Gill de 1878 a La petite lune (16 de juny) i La lune rousse (18 d'agost).

Números 519, 919 i 969 de la revista satírica catalana La Esquella de la Torratxa (finals s. XIX)

 

Segon accèssit, primer accèssit i primer premi del concurs de cartells "Anís del mono" de 1898 atorgats a Ramon Casas.