El cercle d’escriptors integrat pels germans Brontë: Charlotte, Branwell, Emily i Anne, que vivien isolats a la rectoria de Haworth, a banda de dedicar-se a la literatura, estudiaven idiomes, feien herbaris botànics, observaven i identificaven els ocells i, especialment, s’interessaven per la música.
Moltes vetllades, les passaven a l’entorn de l’econòmic piano de gabinet vertical familiar, que tant tocava Branwell com Emily o Anne, acompanyats amb la flauta pel mateix Branwell o la veu d’Anne. Es conserven còpies de les partitures i adaptacions de les peces que interpretaven, però volem destacar particularment les de Rossini.
Una de les nits més plaents que van viure les germanes Charlotte i Anne va ser la del dissabte 8 de juliol de 1848, a Londres, quan l’editor George Smith les va portar amb el seu carruatge a l’òpera, on es representava Il Barbiere di Siviglia, de Rossini.
“Per a Anne, el millor encara havia de venir. El galant George Smith havia preparat un regal molt especial per a les famoses escriptores [Charlotte i Anne Brontë], encara que desconegudes, que no podia haver estat més adequat per a Anne. Les havia convidades a acompanyar-lo, juntament amb el senyor William, a la seva Llotja de la Royal Italian Opera, Covent Garden... a veure Il Barbiere di Siviglia, de Rossini.” (Nick Holland. In search of Anne Brontë, 2016. (Trad. JLY / AIDA)
Va ser una sorpresa en tots els sentits, elles no havien portat la roba adequada per anar a l’òpera i Charlotte, a causa de les emocions de tot el dia, tenia una migranya atroç, però van acceptar la invitació sense dubtar-hi.
Charlotte descriu a la seva amiga Mary Taylor l’arribada al teatre de l'òpera en aquests termes:
“Les dames i els cavallers elegants ens miraven mentre esperàvem que obrissin la porta de la llotja amb lleu i digna altivesa, força justificada per les circumstàncies. Tot i això, jo encara em sentia joiosament emocionada, malgrat el mal de cap, el mareig i la sensació de ridícul; vaig comprovar que Anne estava tranquil·la i afable com sempre. Hi representaven El barber de Sevilla, de Rossini, molt brillant, encara que suposo que hi ha coses que m'haurien agradat més. Van arribar a casa tocada la una. La nit anterior no ens havíem ficat al llit; portàvem vint-i-quatre hores d'emoció constant; ja pots imaginar-te com estàvem d’esgotades. L'endemà, diumenge, el senyor Williams va venir d’hora per acompanyar-nos a l’església; i a la tarda, el senyor Smith i la seva mare van passar a recollir-nos en un carruatge i ens van portar a sopar a casa seva. (Elisabeth Gaskell. The life of Charlotte Brontë, 1857. Trad. JLY / AIDA).
Hem volgut evocar aquella nit amb els petits impresos que en donen testimoni, com un programa de mà semblant, els anuncis i les crítiques de l’espectacle a The Musical World i els retrats i les caricatures dels intèrprets principals, els més destacats del moment, que van poder veure en escena Charlotte i Anne Brontë: la soprano Fanny Persiani i el baríton Antonio Tamburini.
Imatges de la soprano i el baríton obtingudes de Gallica.
Programa de El barber de Sevilla de 1843
Publicitat de la representació de El barber de Sevilla del 24 de juny de 1848
Caricatura de la soprano Fanny Persiani (1840-50), obtinguda de Gallica.
Caricatura del baríton Antonio Tamburini en el paper de Fígaro (Journal pour rire, 28-10-1854)
Crònica del 15 de juliol de 1848 de El barber de Sevilla que van veure les germanes Brontë.
George Murray Smith, editor de Charlotte Brontë
Crítica del 8 d'abril de 1848 de El barber de Sevilla, que les germanes Brontë veurien a finals de juny d'aquell mateix any.