El debat a l’entorn de l’evolucionisme germina a mitjan segle XVIII, quan el botànic suec Carl von Linné va descriure l’home com qualsevol animal o vegetal i el va enquadrar entre els primats amb el terme inèdit “homo sapiens” (1758). La seva aportació ultrapassà el terreny científic i influí en autors com Jean-Jacques Rousseau i Johann Wolfgang von Goethe.

Poques dècades més tard, també contribuïen a la polèmica la teoria evolucionista de Jean-Baptiste Lamarck, formulada a començaments del s. XIX, el qual desenvolupava la tesi de la transformació de les espècies per adaptació al mitjà; la seva obra Filosofía zoológica va veure la llum el 1809, justament l’any de naixement de Charles Darwin. A cinquanta anys, el 1859, doncs, Charles Darwin va publicar el seu estudi Origen de les espècies, traduït gairebé d’immediat a l’alemany (1860) i tot seguit al francès (1862) i al rus, en dues versions publicades el 1864, l’una a St. Petersburg i l’altra a Moscou.

La consciència popular dels vincles ancestrals entre simis i humans és anterior, però, al text de Charles Darwin, especialment gràcies a publicacions més o menys especulatives com els Vestiges of the natural history of creation (1844), de Robert Chambers; això explica per què comencen a aparèixer acudits sobre el tema en revistes humorístiques com la britànica Punch.

Una bona part de la crítica literària especialitzada en l’obra de Dostoievski coincidexen a veure en Els germans Karamazov, especialment en el conte “El gran inquisidor” del capítol 5è, una clara referència al pensament darwinista, argumentant que es tracta d’un estudi de la naturalesa humana, on les facultats superiors de l’homo sapiens, segons F.M. Dostoievski, són fruit de la religió, en el sentit llatí de la paraula “relligar”, perquè els humans són animals mitòfils. El fet és que Els germans Karamazov va ser redactat i publicat entre els anys 1879 i 1880, malgrat que quinze anys abans, el 1864, coincidint amb l’edició de les esmentades dues primeres traduccions russes de l’Origen de les espècies, va veure la llum el llibret Memòries del subsòl, en el capítol III del qual podem llegir:

“Quan et demostren, per exemple, que descendeixes del mico, no cal pas que arrufis el nas, i més val que ho acceptis” (Traducció de Raquel Ribó, 2004).

Val a dir que a Catalunya, com arreu del món, també van arribar i es van divulgar aquests preceptes científics, fins a tal punt que esdevingueren no només motiu d’humor i burla, sinó també de reclam comercial; un exemple que encara perviu és el licor “Anís del Mono” (1868), destil·lat a la casa Bosch de Badalona, en l’etiqueta del qual apareix un simi amb el rostre de Charles Darwin i una ampolla de l‘aiguardent anisat.

Roser Pintó i Joan-Lluís de Yebra

Fàbrica d'"Anís del mono", a Badalona.

Portada de la desena edició, reformada, de l'obra Systema naturae (1758), de Carl von Linné, en què l'autor introdueix el concepte d'"homo sapiens ferus".

Portada de la primera edició de l'obra de Jean-Baptiste Lamarck Philosophie zoologique (1809)

Portada de la primera edició de l'obra de Charles Darwin The origin of species (1859)

Il·lustracions d'André Gill de 1878 a La petite lune (16 de juny) i La lune rousse (18 d'agost).

Números 519, 919 i 969 de la revista satírica catalana La Esquella de la Torratxa (finals s. XIX)

 

Segon accèssit, primer accèssit i primer premi del concurs de cartells "Anís del mono" de 1898 atorgats a Ramon Casas.

Fa gairebé set anys que vam visitar el cementiri del Père-Lachaise a París, on vam veure, entre d’altres, la tomba de Jean de La Fontaine, veïna a la de Molière. Enguany, que se celebra el quart centenari del seu naixement, hi volíem tornar... la pandèmia ens ho ha impedit.

Hem revisitat el monument funerari virtualment confrontant imatges actuals i gravats antics; sorprenentment ens adonem que en les fotografies i els gravats més antics, hi havia una guineu al capdamunt de la tomba, com si vigilés el repòs de Jean de La Fontaine. Doncs bé, actualment no hi és.

El 13 d’abril de 1695 va morir La Fontaine. Fou enterrat al cementiri dels Innocents, que depèn de la parròquia de St. Eustaqui, tot i que havia expressat que volia ser enterrat al costat del seu amic Molière, el qual havia mort feia vint-i-dos anys i també era enterrat a la mateixa parròquia, però en un cementiri més petit: el de St. Josep. Cal recordar que en aquell moment els artistes no s’inhumaven en terra santa, sinó que restaven en foses comunes fora dels cementiris; excepcionalment, però, a petició de diversos personatges i el mateix rei Sol, Molière va ser enterrat en aquest cementiri, sense cerimònia religiosa, cinc dies després de morir.

Durant la Revolució Francesa la figura de Molière va ser rehabilitada. El 6 de juliol de 1792 van exhumar un cos de la fosa comuna, que van “adjudicar” a Molière, i un altre que van “atribuir” a Jean de La Fontaine (el qual, com hem vist, era enterrat al cementiri dels Innocents, no al de St. Josep). Tots dos cossos van romandre alguns anys en la cripta de l’església i divuit anys més a l’Escola de Belles Arts, sota el mandat del conservador del Museu dels monuments francesos, el ciutadà Alexandre Lenoir.

Finalment, en tancar-se el museu el 1816, tots dos sepulcres van ser novament traslladats, ara al cementiri del Père-Lachaise, el de La Fontaine amb el número 369 i el de Molière amb el 370 (plànol de 1852). Podríem dir, per tant, que és molt discutible que realment continguin llurs restes... Mes el que ens interessa no és això, sinó la guineu que coronava el sarcòfag de Jean de La Fontaine, com testimonien imatges –olis, gravats i fotografies– dels monuments funeraris des de c. 1806, fins i tot en l’actual ubicació; la qüestió, però, és que la guineu desapareix en les fotografies posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Hem cercat respostes en les hemeroteques, els inventaris museístics, fons fotogràfics, etc. i res... fins que vam contactar amb l’actual conservador del cementiri del Père-Lachaise, Benoît Gallot, que ens va facilitar aquesta preciosa informació que tot seguit traduïm de l'anglès:

“A l’inventari de les escultures del Père-Lachaise, publicat per Henry Jouin el 1897 (H. Jouin, «La sculpture dans les cimetières de Paris», Nouvelles archives de l'Art français, 1897, p. 97-348), la guineu que coronava el sarcòfag de la tomba de La Fontaine es descriu com de bronze (H. 0,25 m), com els baixos relleus de les cares laterals de la mateixa tomba.

“Al meu entendre –diu Benoît Gallot–, no s’ha identificat l’autor d’aquestes escultures.

“Segons les mencions concordants del fitxer de concessió i dels arxius de l'Oficina de Concessió, la guineu va desaparèixer l'octubre de 1942, una desaparició que va ser comunicada a la comissaria. També és possible que aquesta estatueta fos retirada com a part de l'operació de recuperació de metalls no ferrosos, que els alemanys van exigir a les autoritats franceses de l'època, operació que va provocar la destrucció de la majoria de les estàtues de bronze de París.

“En qualsevol cas, aquesta obra fa temps que ha desaparegut. No la conservem nosaltres ni cap institució pública francesa.”

Roser Pintó i Joan-Lluís de Yebra  

Ferdinando Quaglia. Le Père Lachaise, ou Recouil de dessins au traits et dans leurs justes proportions, des principaux monumens de ce cimetière. [Paris]: Chez l'auteur, 1832, planxa IV.

Quadern de viatge a Normandia (2014)

 

Sarcòfag de Jean de Lafontaine al Jardin Elysée (actual Trocadero), ideat per Alexander Lenoir i gravat per Laurent Guyot (1806). Musée des monumens français ou Description historique et chronologique des statues en marbre et en bronze, bas-reliefs et tombeaux des hommes et des femmes célèbres... Tome V. Paris: D'Hacquart, 1806. p. 198-201.

Henry Jouin. La sculpture dans les cimetières de Paris. Paris: Macon, 1898, p. 156. (Es pot consultar a Gallica)

Auguste-Victor Deroy (c- 1860)

Charles Maurand. "Tombeau de Molière et de La Fontaine". La Semaine des familles, n. 21 samedi 19 aout 1876, p. 327-329. (Es pot consultar a Gallica)

Fotografia de l'agència Rol (M. de Ricou & M. Baudot), 1921. (Vid. Gallica)

La darrera ocupació remunerada de Friedrich Hölderlin (FH) va ser a Bordeus com a preceptor dels sis fills del comerciant de vins, propietari del Château de Fontgravey i cònsol hamburguès Daniel Christoph Meyer (1751-1818). Com en altres feines anteriors, FH va abandonar-la aviat; només s’hi va estar tres mesos i va retornar a Alemanya, suposadament a peu. Aquest breu segment de temps, poc documentat, marca una frontera entre el seny i la rauxa i ha donat peu a algunes llegendes, sobretot centrades en els detalls del retorn: una afirma que se’l va veure parlant amb les estàtues dels jardins de Luxemburg, a París; una altra, que va patir un assalt mentre viatjava; una tercera, que va tenir una insolació durant el trajecte i encara n’hi ha una que suggereix que va ser tocat pel llamp de Zeus. El que sí coneixem és que, a París, va visitar el Musée des antiques, antecedent de l’actual Louvre.

Resseguint la seva correspondència, sabem per una carta a la seva mare que el matí del 28 de gener de 1802 FH arribà a Bordeus i que a mitjan abril encara hi era, però el 10 de maig, “dia vint del mes de Floreal”, va obtenir el passaport per tornar a Alemanya. El 7 de juny ja era a Estrasburg i a Stuttgart, a finals d’aquell mes. Stefan Zweig, en la biografia del poeta, descriu l'arribada així:

“Només sabem que un dia entrà a casa de Matthisson, a Stuttgart, «pàl·lid com un cadàver, molt prim, amb un aspecte salvatge, una cabellera i una barba llargues i esbullades i vestit com un captaire», i com que Matthisson va fer tímidament un pas enrere davant d'aquella visió, una veu apagada va murmurar el seu nom: «Hölderlin».” (“Sturz ins Unendliche” (“Caiguda en l’infinit”). Der Kampf mit dem Dämon, 1925. Seite 98)

FH va visitar alguns amics a Stuttgart i Frankfurt, des d’on va enviar una maleta a la seva mare, que, com veurem tot seguit, serà molt important. En una carta del 30 de juny, el contingut de la qual Hölderlin va conèixer a començaments de juliol, el seu amic Isaak von Sinclair l’informa en aquests termes de la mort de Susette Gontard (1769-1802), la seva estimada i musa poètica “Diotima”:

“El 22 d'aquest mes va morir G[ontard], del xarampió, en el desè dia de la malaltia.”

FH havia estat tutor dels fills de Suzette a Frankfurt. Tots dos es van enamorar. En ser descoberts pel marit, Hölderlin va haver de deixar la feina; això no obstant, es van seguir escrivint i veient fins al 1800.

La mare de FH va rebre la maleta del seu fill, de qui no en sabia res des del mes d’abril. Va obrir-la i va trobar-hi, amb sorpresa, un feix de cartes de Susette; les va llegir i es va escandalitzar. En arribar FH, anímicament desfet, va ser rebut per la mare amb retrets per aquella relació, ignorant que Suzette era morta de feia poc. Hölderlin va embogir i d'aleshores ençà no va tornar a ser el que havia estat i la relació amb la mare es va trencar definitivament. Fou ingressat en un psiquiàtric a Tübingen, d’on va sortir molt empitjorat al cap de dos anys per anar a viure a casa de l’ebenista Ernst Friedrich Zimmer (1772-1838), en la qual restaria pràcticament confinat durant 36 anys i on va seguir escrivint breus cartes sense datar i alguns poemes signats pel seu alter ego "Scardanelli", amb dates impossibles... El 1836 E. F. Zimmer va confessar a l'escriptor i crític literari Gustav Künhe que la causa de tot no va ser "la dama de Frankfurt", sinó la seva dèria de saber.

Roser Pintó i Joan-Lluís de Yebra

 

 

Eugène Atget, Jardí de Luxemburg, Paris, 1905-1920 (Gallica)

 

Louis-Pierre Baltard. Dibuix d'una sala del Musée des antiques, actual Louvre (1803) (Gallica)

Passaport a nom de FH per poder anar des de Burdeus a Estrasburg (10 de maig de 1802).

 

Alabastre de Susette Gontard, obra de Landolin Ohmacht (c. 1795), al Liebieghaus de Frankfurt. 

 

 

Oriol Sàbat. “Paisatge després de la mort de Diotima” (2020). Menció 1r concurs Hommage à trois

 

 

Aquarel·la d'Ernst Zimmer amb la torre, propietat seva, on va viure FH (c. 1820). Museu de Tübingen.

 

Enguany fa cent anys del naixement de Patricia Highsmith (PH), motiu pel qual la rememorem des d’AIDA. Hi ha aspectes de la seva biografia tèrbols, fins i tot tenebrosos, que també afecten informacions suplementàries, igualment valuoses, com els esdeveniments a l’entorn del seu naixement o la casa natal, que han deixat un rastre molt feble, com si algú n’hagués esborrat les pistes, i que són molt laborioses de regirar des de Barcelona.

Després de diversos intents infructuosos, vam optar per contactar amb algú que coneix el lloc on va néixer PH i n’estem complaguts, perquè vam trobat el millor investigador: Arthur Gerard, d’Iowa! Qui millor per esbrinar-ho que el que va resoldre el cas dels assassinats d’Estranys en un tren? Hi tenim força afinitats, atès que, com nosaltres, des que es va jubilar beneeix molts dels encàrrecs que li ofereixen, tal vegada perquè podrien ser l’últim, però aquest especialment se l’ha pres més seriosament; d’antuvi ja ens va dir que no fallaria... No ha passat ni una setmana i tot és resolt!

Arthur Gerard ens ha enviat força arxius per preparar una videotrucada; en connectar, fa una estesa amb el mètode que el caracteritza: “Gerard aixecà la mirada dels seus papers, ja allisats-. La següent pregunta és: quina prova tinc? Vet-la aquí. És suficient.- Indicà amb un gest els papers, imbricats i estesos en una fila llarga, com si fossin naips en un joc de solitari.- Llegeix de més avall a més amunt”. (Estranys en un tren. Cap. 43)

Respecte als pares biològics, en la seva partida de naixement es confirma que ja viuen en llocs diferents. PH va néixer en la pensió dels avis materns, una casa de fusta en el 603 de West Daggett Avenue. La casa va ser construïda el 1910 després del llastimós incendi de la Texas and Pacific Railroad Reservation el 3 d’abril de 1909, imitant la mansió del besavi d’Alabama. Fins aleshores, els Coats (també anomenats Coates) havien viscut en el 523 del mateix carrer.

PH va néixer una setmana abans de formalitzar-se el divorci dels seus pares, que havien decidit separar-se cinc mesos abans del seu naixement. El pare, Jay Bernard Plangman, era dibuixant publicitari; la mare, Mary Coats Plangman, dissenyadora de moda.

En la pensió de l’àvia, Willie Mai Coats, la mare de PH va conèixer Stanley Highsmith, també dibuixant publicitari; s’hi van casar l’any 1924... i el 1927, Patricia va adoptar el seu cognom. PH mai no va negar que detestava el padrastre i odiava la mare.

La pensió i casa natal de PH ja no existeix. Avui és el pàrquing de la fàbrica de botes Justin, remarca Gerard, i afegeix que Dan Walton Coates, nét nebot de PH, deia que tots els membres de la família encara duien aquestes botes elaborades en la fàbrica que veien des de la pensió, fet que recull Joan Schenkar en la biografia de l’escriptora. Aquesta informació ens fa pensar en com és d’important el calçat que porten els personatges de les seves novel·les:

“Guy mirà les sabates d’Owen, grans, desgastades, de color castany, esteses flàccidament sobre la catifa, els dits inclinats els uns envers els altres, ja que els peus descansaven sobre els talons. Tot d’una, l’estupidesa flàccida, desvergonyia, sòlida dels sabatots semblava l’essència de tota l’estupidesa humana.” (cap. 47)

Malgrat que va ser molt punyent en algunes anàlisis, ja sabem que PH la va vessar en més d’una ocasió, com en encunyar el terme “semicaust” per referir-se a l’holocaust o subratllar com eren de feliços els més de cent esclaus que treballaven per al seu besavi a Alabama, referit més amunt... potser per això són tan pocs els homenatges que se li tributen aquest 2021.

Roser Pintó i Joan-Lluís de Yebra

Certificat estàndard de naixement de Fort Worth, Tx, Tarrance County, de 26 de gener de 1921

Plànol de butxaca de Fort Worth, publicat per C. H. Rodgers l'any 1919, poc abans del naixement de Patricia Highsmith.

Detall del plànol de butxaca de Fort Worth, publicat per C. H. Rodgers l'any 1919, poc abans del naixement de Patricia Highsmith, amb el punt, en verd, on era la seva casa-pensió natal: 603 W. Daggett Avenue.

La nena Patricia Highsmith, Patsy, asseguda a l'entrada de casa (finals de la dècada de 1920). Fotografies del Swiss Literary Archives (SLA): Patricia Highsmith Papers.

Plànol de la pensió de Willie Mae, on va néixer Patricia Highsmith, dibuixat per Dan Oscar Coates a principis dels anys setanta. (Extret del llibre de Joan Schenkar. Patricia Highsmith. El talento de Miss Highsmith. p. 669)

 

La fàbrica de botes Justin de davant de la pensió, tal com la veia Patricia Highsmith de petita.