Miquel Casacuberta

Un comentari a la portada del llibre em va fer descobrir My Ántonia de Willa Cather quan no tenia cap referència ni del llibre ni de l’autora: “No romantic novel ever written in America, by man or woman, is half so beautiful as My Ántonia”.

Contracobertes de la 1a edició i d'una reimpressió de My Àntonia (Boston: Houghton Mifflin,  1918), amb el text referit en anglès, i l'edició usada en la versió catalana

Aquesta sensació de deixar el món enrere, d’endinsar-se en una realitat nova on pot passar de tot (“el que hagi de ser serà”) ens fa evocar la pujada a la muntanya de la Mila a Solitud, aquell primer capítol que acaba amb la protagonista exclamant: “Quina solitud!”. A mi, a més, em transportava inesperadament a les grans lectures de l’adolescència, a la literatura d’aventures, d’espais oberts, de supervivència a la natura, que m’havia tingut absorbit durant tantes hores anys enrere. Val a dir que, com més endavant he descobert, molts d’aquells autors que em van fascinar en aquella època eren tan sedentaris com jo. Alguns no havien visitat mai els països on ambientaven les seves obres, ni trepitjat mai les selves i deserts que descrivien de manera tan vívida. Però tant és: el meu viatge no era a països existents, sinó de la realitat a la ficció, del meu dia a dia al món imaginari.

 

"Quina solitud!", en el manuscrit de Solitud, al centre i, d'esquerra a dreta, primera edició de Solitud (1905) amb exlibris de l'autora (Josep Triadó, 1902), fragment del final del primer capítol (amb ortografia prenormativa) i manuscrit de la traducció a l'anglès del mateix fragment (David H. Rossenthal, 1992), en què l'inicial "What solitude!" és corregit per "How lonely!

My  Ántonia, sobretot la primera part, que narra les aventures d’en Jim i la seva amiga Ántonia Shimerda (quantes vegades em dec haver preguntat si aquest cognom és l’únic que impedeix que en tinguem una versió en català publicada?) per les planes del voltant de Black Hawk, va confirmar les meves expectatives: identificar-te amb els seus personatges et fa sentir molt petit enmig d’espais vastíssims. I a diferència d’aquells autors a què em referia abans, espais molt ben coneguts per l’autora. Willa Cather excel·leix en la descripció d’espais naturals. No parlo només d’aquesta novel·la: un cop llegida, vaig anar a comprar un volum de compilació de novel·les seves i me’l vaig empassar pràcticament sencer. La seva rara habilitat per fer-te veure indrets remots, lluny dels espais habitats, només l’he retrobada, recentment, llegint La punyalada de Vayreda o el Dersú Uzalà d’Arséniev.

 

Imatges del mecanoscrit de la traducció inèdita al català (2013)

Un aspecte més voldria destacar d’aquest llibre. My Ántonia entronca amb la literatura de frontera, aquell gènere èpic que tants rèdits va donar quan el llenguatge literari es va transformar en cinematogràfic, però també abans: recordem Fenimore Cooper i altres. Amb una particularitat: a part de la família de Jim Burden, tots els altres protagonistes són de cultura no-anglosaxona. La família Shimerda són bohemis i, si no recordo malament, hi ha presència d’escandinaus, russos, italians i d’altres procedències. Tots aportant el seu esforç a aquest gran mite fundacional nord-americà que és l’expansió cap a l’oest. Willa Cather sembla voler fer un homenatge en aquest llibre especialment a...

 ... les [noies] que ajudaren a artigar camps nous, van aprendre molt de la vida, de la pobresa de les seves mares i àvies; a totes, com a l’Ántonia, emigrar de ben petites d’un país vell a un de nou les havia desvetllades i les havia esperonades a obrir els ulls.

Il·lustracions de Władysław Teodor "W.T." Benda per a la primera edició de My Ántonia (1918). D'esquerra a dreta: "Foreing family", p. 7; "Jim i Ántonia", p. 158; "Ántonia driving her cattle homeward", p. 358, i "Ántonia working the field", p. 42

Mercedes de Orriols

Fue a principios de 1920 cuando mi padre, el también poeta y dramaturgo Álvaro de Orriols, conoció a Federico García Lorca. Como muchos jóvenes poetas, todos se reunían en los cafés literarios cercanos de la Puerta del Sol, en Madrid. En esas tertulias tan famosas del Levante, el Pombo, el Gijón, el Universal o el Colonial, donde pontificaba Rafael Cansinos Assens, que todos admiraban, escuchaban a los grandes maestros de la literatura y compartían buenos momentos de amistad.

Mi padre siempre recordaba la figura de Federico, invariablemente contento, cuando les decía a todos: “A ver, ¿quién ha escrito la última poesía? Que la recite”, y, cogiendo una silla, invitaba a que se subiera el que fuera; otras veces le tocaba a él declamar su último poema y pertinazmente todos aplaudían. Lo pasaban muy bien.

Todos sabemos que en esas tertulias asistían también Valle-Inclán, los hermanos Antonio y Manuel Machado, Ramón Gómez de la Serna, Jorge Luis Borges, Rafael Alberti y muchos más... con quienes, mi padre, conservó amistad.

Fue una época muy bonita la que vivieron, donde nada dejaba presagiar todo lo que vendría después. Mi padre, gran admirador de Federico García Lorca, toda su vida lo recordó con mucho afecto y siempre evocaba esos momentos tan felices que pasaron juntos; una persona tan cordial, tan alegre y tan encantadora con todo el mundo. Le entristeció mucho su muerte tan injusta.

En recuerdo a su memoria quiso hacerle un homenaje traduciendo parte de su obra al catalán y también al esperanto. Al conocerle a él, conocía muy bien su estilo, su amor por el teatro, su sensibilidad y lo profundo que era en todo.

Seguramente que nunca se le hubiera ocurrido a ninguno de los dos pensar que un día estarían unidos sus dos nombres por las obras de Federico.

Los dos, entonces, compartían los mismos objetivos: llegar un día a la Gloria.

El destino se comportó mal con los dos. Para Federico, la vida se truncó a sus 38 años; una vida que nunca debía haber sido segada, y, para mi padre, que vivió hasta los 83 años, una vida en el olvido de un exilio en Francia, que duró 38 años, hasta su muerte.

De esa amistad que tuvieron en esos años de juventud, soñadora de éxitos, quiero que perdure en estas obras la pasión que los dos sentían por el teatro.

Joan-Lluís de Yebra

Marcel Pagnol va sentenciar encertadament el 1947 que Jean Baptiste Poquelin va néixer a París i Molière, a Pesenàs, on va viure entre 1650 i 1656. De fet, la gran dissemblança entre el nom i el pseudònim també ressalta la distància entre el dramaturg mediocre i el comediant brillant.

M. de Pourceaugnac i el seu blasó. Dibuix de François Pierdon, gravat per Horace Castelli (1858). Collection Jaquet. 

Per bé que Molière hagi tingut com a estímul caràcters innocus, per estereotipats, de la commedia dell’arte, el dramaturg no va poder evitar les amenaces i fins i tot agressions físiques i verbals per part d’alguna de les persones i institucions en què es va inspirar per crear els seus protagonistes teatrals.

Qui va inspirar Pourceaugnac segons Jean-Léonor de Grimarest. La vie de M. de Molière. Paris: Jacques Le Febvre, 1705.

Als salons de París, les aristòcrates assistents a les tertúlies li van servir per a escriure Les dones sàvies o Les dones ridícules, com anys enrere les visites sabatines de Molière a la barberia de Geli, a Pesenàs, van ser una talaia òptima per conèixer no només el que deia la gent que hi passava, sinó també per familiaritzar-se amb la llengua en què ho feia: l’occità.

Els textos de Molière, en francès naturalment, de tant en tant inserien fragments circumstancials en altres idiomes (llatí, italià, espanyol…), però en cap obra seva no incorpora un personatge que mai no usi el francès, llevat en Monsieur de Pourceaugnac, en què apareix en més d’una escena del segon acte una esposa impostora, Lucette, que s’expressa únicament en occità, pesenenc, per ser més exactes. Molts autors, com Adelphe Espagne (1876), Auguste Brun (1911) –que discrepa de l’anterior en algunes anàlisis–, Patrick Sauzet (2004) o Claudi Assemat (2016), destaquen la facilitat amb què Molière va assimilar i emprar per escrit una llengua per a ell estrangera.

Molière. Mosieur de Pourceaugnac. Acte II, escenes VIII a X. Comédie Française, 2001. TV (Per vídeo complet: aquí)

Molière. Mosieur de Pourceaugnac. Acte II, escenes VIII a X. Comédie Française, 9 abril 2022. TV (Per vídeo complet: aquí)

L’argument de la farsa se centra en el laberint d’argúcies muntat per un intrigant d’origen napolità, Sbrigani, que pretén evitar un matrimoni pactat per un pare, Oronte, que vol unir la filla, Julie, a un gentilhome llemosí, Pourceaugnac. La víctima és el pare, però el destinatari de totes les befes és el malaurat llemosí... inclosa la de les mullers fictícies.

Il·lustració de Janet Lange, "Le Panthéonpopulaire illustré" (1851), i Les souvenirs et les regrets du vieil amateur dramatique... (1861)

Un altre detall que remarca el geni de Molière, en aquest cas didàctic, és la introducció d’un personatge francòfon del tot innecessari, Nérine, ja que la família simulada de Pesenàs era suficient per comprometre Pourceaugnac; el paper de la segona muller simulada, Nérine, és el de “mirall” lingüístic de Lucette en l’escena IX del segon acte, atès que facilita la comprensió per part dels espectadors de les intervencions fetes exclusivament en occità per la “falsa gascona”, mitjançant la repetició de cadascuna de les invectives dedicades al llemosí, ara traduïdes a una llengua d’oïl molt propera al francès: el picard de Nérine. La presència en escena d’una figura-crossa entre l’occità i el francès, doncs, podria tancar la llarga polèmica sobre la intenció de Molière de posar en boca de Lucette un occità genuí i no un “francès occitanitzat”. En realitat, més que no pas interpretar el paper d’una “falsa gascona”, Lucette és una “falsa muller” gascona de Pourceaugnac.

Fragments de les escenes VII i VIII del segon acte en la primera edició de M. de Pourceaugnac (1670)

Que Lucette sigui occitana, pesenenca, té sentit, atès que “Porçaunhac” també era occità, malgrat que llemosí; observem, per cert, que hauria de ser “Pourceaud” (Porçaud), perquè “-nhac” (gnac, en francès) és terminació cèltica dels patronímics gascons, no llemosins.

 

The dramatic Works of Molière, v. III. translated into English prose […] by Charles Heron Wall. London: George Bell & sons, 1889.

Si en la rigorosa adaptació parafràsica anglesa de Charles Heron Wall (1889) Lucette parla escocès i Nérine, un dialecte de l’anglès, i en la versió metafràsica espanyola de Julio Gómez de la Serna (1945) tothom usa una sola llengua, l’espanyol, sense cap matís ni tan sols dialectal; en català, també anomenat “llemosí” durant la Decadència, coneixem algunes traduccions d’aquesta obra de Molière, de les quals són destacables tres: una, anònima, un manuscrit rossellonès de 1787; una segona, un manuscrit menorquí de Vicenç Albertí Vidal, de c. 1815, i l’última, de la Catalunya central, traduïda per Alfons Maseras i publicada el 1934.

El manuscrit rossellonès és el més fidel a l’original de Molière, ja que conserva les intervencions en occità; però comet un desencert molt greu en permutar els noms dels caràcters femenins de l’acte 2n, escena IX: Lucette esdevé Nérine i aquesta, Lucette. El manuscrit maonès, en canvi, que Albertí titula Don Pere de Nyiquinyac, no respecta l’idioma original de “Llucieta”, que aquí xerra en català. La d’Alfons Maseras, finalment, tampoc no copsa la subtilesa de Molière en recórrer a l’occità emprat per “Llucieta”; Maseras hauria pogut mantenir el text original occità en ser, com el català, una llengua gal·loromànica… o actualitzar-lo a través d'una variant del gascó com l’aranès, per exemple.

La dificultat per traduir aquest text de Molière, en fi, és gran, perquè cal optar per una literalitat que invalida el pes del llenguatge usat per Lucette i Nérine o l’adaptació, que obliga el traductor a acomodar aquests personatges a la realitat sociolingüística de cada lloc, com va fer Charles Heron Wall... Només quedaria en l’aire si també caldria “aclimatar”, d’una manera més semàntica que no pas fonètica, el nom de la figura que dona nom al sainet: Porcar, Porcell, Pigman, Sow, Porco, etc. Potser aquí trobem un dels motius pels quals Monsieur de Pourceaugnac és la peça més representada a França i, per contra, una de les menys interpretades més enllà del context francòfon.

Fragments  de les versions catalana, Alfons Maseras (1934), i espanyola, Julio Gómez de la Serna (1945)

Roser Pintó

Ichiyō Higuchi (IH) va començar a escriure el seu diari a 14 anys; sis anys més tard, el 1892, va publicar la primera novel·la curta. En total va escriure 21 contes, possiblement més autobiogràfics que no pas el propi dietari, en els quals retrata els seus familiars, sovint redimint-los o idealitzant-los.

El pare, Noriyoshi (1830-1889), un camperol d’alt rang que es va traslladar, ja casat, a Edo amb l’esperança d’arribar a tenir la categoria de samurai, ho va aconseguir, però els canvis socials de l’era Meiji van comportar la supressió dels privilegis dels samurais i es va veure obligat a treballar, sense gaire èxit, ja que l’ètica del samurai és contrària al comerç i rebutja el mercantilisme. Amb un final extrem, en el conte Nigorie, にごりえ, 1895 (Aguas cenagosas), hi apareix un personatge a qui la mala vida i la poca fortuna l’aboquen a matar la seva amant i a suïcidar-se com un samurai:

“En cambio, el hombre se hizo un seppuku perfecto. Conociéndolo del tiempo en que era colchonero yo no pensaba que fuera un hombre valiente, pero su muerte sí que fue gloriosa, resultó ser un varón admirable”. (p. 49. Kaikron).

Escriptori d'Ichiyō Higuchi

“Es duro para ti, Oseki, lo sé, pero debes pensar en tus padres, en tu hermano, en tu hijo. Porque si has sido capaz de suportar todo esto hasta hoy, no hay razón para que no puedas seguir haciéndolo. ¿Piensas que el divorcio será la solución? (...) Una vez cortados los puentes, no podrás volver a ver a tu hijo jamás. Si de lo que se trata es de llorar de pena, ¿acaso no vale más hacerlo siendo la esposa de Isamu?”. (p.106. Erasmus).

El germà gran, Sentarō (1864-1887), va ser víctima de l’alcoholisme, addicció que va superar el darrer any de la seva vida, però va emmalaltir de tuberculosi i morí amb només 23 anys; el seu pare va quedar molt afectat i al cap d’un any també va morir. Hi ha un personatge afí en el conte Umoregi, うもれ木, 1892 (El ermitaño), en el qual IH retrata un jove que de noi havia comés un robatori, però se’n penedeix i suposadament es redimeix:

“... ese hombre despreciable se había convertido en el digno caballero Tatsuo, como si de otra persona se tratara. Y a medida que conversaba con él, simpatizaba más y más con su corazón noble” (p. 50. Satori).

El segon germà, Toranosuke (1866), es decantà cap a la vida llibertina i desenfrenada, fins al punt que la família el va abandonar.

IH fa aparèixer nois abandonats i desatesos en els seus contes, com a Wakare michi, わかれ道, 1896 (Camins que se separen), protagonistes depravats i embrutits que encara conserven un bri de bondat, com a Ōtsugomori, 大つごもり, 1894 (Día de año viejo), o fins i tot de sensibilitat, com a Kono ko, この子, 1896 (El sonido del Koto):

“Él no había conocido ni el amor ni la compasión, e incluso ignoraba qué aspecto podía tener la persona que tocaba el instrumento; pero al oír esa música que venía de más allá de los muros del jardín, se sintió feliz.” (p. 86. Erasmus).

La segona noia i quarta en ordre de germans és la pròpia Ichiyō (nascuda Natsuko, 1872-1896); va ser la preferida del pare, que li va permetre estudiar, cosa poc habitual en les noies de la seva època; de fet, va confiar en ella fins al punt de nomenar-la cap de família. En morir el pare, IH, amb només 17 anys, va ser la responsable de la mare i la germana; va mantenir la família, primer amb una botiga que no va funcionar i després, escrivint. En els seus escrits, s’hi veu reflectida en molts dels personatges, especialment en Midori, protagonista de Takekurabe, たけくらべ, 1895 (traduït al català amb els títols El darrer any de la infantesa i A veure qui és més alt. Midori una petita geisha), on relata el pas de l’adolescència a la joventut; una època feliç, en què tot està per fer i la vida és lliure de responsabilitats. A Yuki no hi, 雪の日, 1892 (Dies de neu) descriu un moment important en la seva vida, quan es va enamorar del seu mentor, Nakarai Tōsui; una relació que no va anar endavant. En el relat imagina l’error que hauria comés si el vincle s’hagués consumat:

“Mes, ai, tant és que la visita inesperada sigui una gràcia de la neu, o que provingui del dolç encanteri de les flors o de la lluna, perquè a mi ja no em commou la seva bellesa. Em quedaré pensant com d’altres, en una ocasió semblant, agafarien el pinzell i n’escrivien un poema. Tot el que sento és una enveja ben enutjosa! Trista de mi, que l’única cosa que em cal esperar d’aquestes llarguíssimes nevades és una burxada roent en la vella memòria...” (Els Marges, 95, p. 10

Ichiyō va morir de tuberculosi a 24 anys; la seva mare va seguir-la ben aviat, al cap de 14 mesos, només la va sobreviure la germana petita Kuniko (1874), que va ser la més afortunada de tota la família, amb un bon i fructífer matrimoni d’onze fills. IH no va poder veure el futur de la seva germana, però sempre va creure que la sort podia arribar inesperadament, com explica a Wakare michi, わかれ道, 1896 (Camins que se separen):

“Et sorprendrà la notícia, Kitxan. Demà deixo aquella trista rebotiga. Ha anat tot tan de pressa que entenc que et desconcerti. Ni jo mateixa no m’ho acabo de creure.” (p. 126. Camins que se separen).