Recordo que el vaig fullejar i, allà mateix a la llibreria, a peu dret, un fragment a les primeres pàgines em va captivar tant, que en arribar a casa vaig aparcar totes les lectures que tenia començades i em vaig dedicar de ple a aquella nova adquisició. Copio el fragment de la traducció que en vaig fer posteriorment. Jim Burden, el personatge narrador, després de morir els seus pares, arriba a Nebraska per viure amb els avis. Després d’un llarg viatge en tren, es dirigeix de nit en carro cap al que serà la seva nova llar.

"Jo tenia la sensació que el món quedava enrere, que n’havíem sobrepassat el límit i que érem fora de la jurisdicció de l’home. Mai no havia mirat el cel sense veure-hi retallada una serralada familiar. Però aquí tenia la volta completa del cel, ben sencera. No creia que el meu pare i la meva mare morts m’observessin des d’allà dalt; encara em devien buscar a la pleta d’ovelles del costat del rierol, o per la carretera blanca que duia a les pastures de muntanya. Fins i tot havia deixat enrere els seus esperits. El carro continuava sondrollant, portant-me ves a saber on. No crec que estigués enyorat. Si no arribàvem mai enlloc, no hi feia res. Entre aquella terra i aquell cel jo em sentia esborrat, anihilat. Aquella nit no vaig dir les meves pregàries: aquí, vaig pensar, el que hagi de ser serà."

Contracobertes de la 1a edició i d'una reimpressió de My Àntonia (Boston: Houghton Mifflin,  1918), amb el text referit en anglès, i l'edició usada en la versió catalana

Aquesta sensació de deixar el món enrere, d’endinsar-se en una realitat nova on pot passar de tot (“el que hagi de ser serà”) ens fa evocar la pujada a la muntanya de la Mila a Solitud, aquell primer capítol que acaba amb la protagonista exclamant: “Quina solitud!”. A mi, a més, em transportava inesperadament a les grans lectures de l’adolescència, a la literatura d’aventures, d’espais oberts, de supervivència a la natura, que m’havia tingut absorbit durant tantes hores anys enrere. Val a dir que, com més endavant he descobert, molts d’aquells autors que em van fascinar en aquella època eren tan sedentaris com jo. Alguns no havien visitat mai els països on ambientaven les seves obres, ni trepitjat mai les selves i deserts que descrivien de manera tan vívida. Però tant és: el meu viatge no era a països existents, sinó de la realitat a la ficció, del meu dia a dia al món imaginari.

"Quina solitud!", en el manuscrit de Solitud, al centre i, d'esquerra a dreta, primera edició de Solitud (1905) amb exlibris de l'autora (Josep Triadó, 1902), fragment del final del primer capítol (amb ortografia prenormativa) i manuscrit de la traducció a l'anglès del mateix fragment (David H. Rossenthal, 1992), en què l'inicial "What solitude!" és corregit per "How lonely!

My  Ántonia, sobretot la primera part, que narra les aventures d’en Jim i la seva amiga Ántonia Shimerda (quantes vegades em dec haver preguntat si aquest cognom és l’únic que impedeix que en tinguem una versió en català publicada?) per les planes del voltant de Black Hawk, va confirmar les meves expectatives: identificar-te amb els seus personatges et fa sentir molt petit enmig d’espais vastíssims. I a diferència d’aquells autors a què em referia abans, espais molt ben coneguts per l’autora. Willa Cather excel·leix en la descripció d’espais naturals. No parlo només d’aquesta novel·la: un cop llegida, vaig anar a comprar un volum de compilació de novel·les seves i me’l vaig empassar pràcticament sencer. La seva rara habilitat per fer-te veure indrets remots, lluny dels espais habitats, només l’he retrobada, recentment, llegint La punyalada de Vayreda o el Dersú Uzalà d’Arséniev.

 

Imatges del mecanoscrit de la traducció inèdita al català (2013)

Un aspecte més voldria destacar d’aquest llibre. My Ántonia entronca amb la literatura de frontera, aquell gènere èpic que tants rèdits va donar quan el llenguatge literari es va transformar en cinematogràfic, però també abans: recordem Fenimore Cooper i altres. Amb una particularitat: a part de la família de Jim Burden, tots els altres protagonistes són de cultura no-anglosaxona. La família Shimerda són bohemis i, si no recordo malament, hi ha presència d’escandinaus, russos, italians i d’altres procedències. Tots aportant el seu esforç a aquest gran mite fundacional nord-americà que és l’expansió cap a l’oest. Willa Cather sembla voler fer un homenatge en aquest llibre especialment a...

"... les [noies] que ajudaren a artigar camps nous, van aprendre molt de la vida, de la pobresa de les seves mares i àvies; a totes, com a l’Ántonia, emigrar de ben petites d’un país vell a un de nou les havia desvetllades i les havia esperonades a obrir els ulls."

Il·lustracions de Władysław Teodor "W.T." Benda per a la primera edició de My Ántonia (1918). D'esquerra a dreta: "Foreing family", p. 7; "Jim i Ántonia", p. 158; "Ántonia driving her cattle homeward", p. 358, i "Ántonia working the field", p. 42