Rosa Vives

 

 

 

A propòsit de Salvat-Papasseit i pensant en connexions entre poesia i gravat, a l’instant es beslluma un entramat de diversos fils que ocuparia mantes pàgines, i és que el lligam entre poetes i artistes, que va d’allò inagafable a allò objectual, pot ser inacabable. Un teixit de traços format per punts i línies que són l’essència del gravat tradicional i que, primigèniament, ho fora de l’escriptura; és a dir, de la materialització sobre el paper de la poesia llegida. Línies simples, entrecreuades, distorsionades o en paral·lel, com els carrils per on transita la composició que cantava Salvat-Papasseit: “ ... jo resto pres per la xarxa dels rails: cor i desig com unes mans lligades...”, “... I ara imagino El seu bes i el seu braç i és sols l’agulla dels rails i la màquina” (Rails i més rails, 1923); o, com el mateix poeta componia tipogràficament els seus cal·ligrames: Les formigues, 1921; Plànol, 1919, o Romàntica, 1925, entre d’altres, tot emeten ritmes en negre sobre blanc.

 

També en l’ordre físic, els materials emprats en el gravat es sustenten amb trames com la pantalla serigràfica o el revers del linòleum. Aquest darrer és un material de recobriment, inventat a Anglaterra el 1860 i expandit arreu a partir de 1864, de fórmula simple i ben orgànica, ja que és una barreja compacta de pols de suro o fusta i oli de llinosa laminada sobre un entramat de jute que, lentament, va ésser emprat per a gravar en relleu alternant amb la manera xilogràfica; tot i que no fou fins quasi cent anys després de l’invent, als anys cinquanta del segle XX, gràcies a la innovadora sèrie de linogravats de Picasso, en què adquirí reconeixement i categoria com a tècnica pròpia. Per això sorprèn la data tant primerenca, 1919, del poema de Salvat-Papasseit titulat Linòleum publicat en l’única edició dels avantguardistes Poemes en ondes hertzianes. Impacta també per l’originalitat del títol al lloar el ‘linòleum’ que, tant el podem entendre com una al·lusió a una estampa imaginària que representi la historia vital del poema, com, simplement, una referència al progrés industrial de l’aïllant. 

 

 

En contrast, un Salvat més concret, líric i colorista mira el gravat en fusta, la xilografia de l’Ukiyo-e: “L’ull és profund / i l’esguard groc i llis de vetllar a la lluna-/ damunt paper d’arròs imperial...” en Estampa japonesa (1922) amb ressons d’Hokusai o d’Hiroshige.

 

Tanmateix, i no menys interessant, és el seu lligam amical amb els millors artistes del moment, com Joaquín Torres García, Rafael P. Barradas o Josep Obiols, que feren il·lustracions per als seus llibres i amb els excel·lents gravadors catalans als quals dedicà diversos poemes, entre altres Joaquim Sunyer, L’irradiador del port i les gavines (1921); Xavier Nogués, Ossa menor. (Fi dels poemes d’avantguarda) (ed. pòstuma 1925); Josep Aragay, Nocturn per acordió (ed. pòstuma 1925), sense oblidar a Joan Miró.

 

Enllaços a: Un enemic del Poble,  Arc-voltaic i retrat de J. Salvat-Papasseit per Barradas en el llibre Poemes en ondes hertzianes.

Joan Miró va fer el dibuix de la coberta de l’únic número imprès de la revista Arc Voltaic el febrer de 1918, i se sap que sempre va conservar una primera edició de Poemes en ondes hertzianes amb la dedicatòria “Exemplar dedicat a l‘amic En Joan Miró. Homenatge d’En Salvat-Papasseit. 21-XII-1919”. Molts anys després, el 1974, amb motiu del 50è aniversari del traspàs de Joan Salvat-Papasseit, Miró oferí a la seva memòria el llibre d’artista: Gravats 5 poemes. Salvat-Papasseit. Una edició limitada a 50 exemplars més 15 H.C., feta a Barcelona dins la col·lecció "Las estampas de la Cometa", de Gustavo Gili. Consta d’una pàgina amb el títol; cinc gravats en tècnica mixta: aiguafort, aiguatinta, gofrats i reserves, estampats en color i a sang, sobre paper Arches de mida gran (896 x 638 mm.), per Joan Barbarà; cinc poemes de Salvat-Papasseit: Interior (1919), El record d’una fuga de Bach (1919), Les formigues (1921), El berenar a les roques (1922) i Proverbi (1924); més una justificació.

 

Joan Miró al taller del gravador Joan Barbarà. A la dreta, examinant l'aiguafort i aiguatinta IX de la carpeta Càntic del sol, de Francesc d'Assís, publicada per Gustau Gili el 1975, amb Pilar Juncosa, esposa de Miró. (Fotografies cedides per Om Barbarà)

 

Els cinc gravats ometen al·lusions descriptives dels poemes, es vertebren amb la sintaxi plàstica pròpia del microcosmos mironià, on un personatge articulat, gesticulant sota un gran ull, tendeix a elevar-se tot flotant, alhora que centra la composició sobre uns fons esquitxats de traços. La figura, formada per plantilles i reserves, passa d’un gravat a l’altre canviant de color i gest immersa en atmosferes que van del blanc d’Interior, al gris clar de Proverbi i Les formigues i el marronós d’El record d’una fuga de Bach al negre grisós d'El berenar a les roques —aquests dos darrers comparteixen la mateixa planxa de fons—. Són aiguaforts formalment experimentals desenvolupats en un ‘work in progress’, en què no falten els signes de l’escriptura mironiana: ulls rodons o ametllats, estrelles, punts i taques, ratlles creuades, ziga-zagues, signes movedissos i en forma i colors que salten d’estampa a estampa.

 

Un treball en progressió que lliga un únic concepte alhora que cada gravat s’expressa per si sol, en el qual els tons nets de les formes planes i ovalades, d’estels arrodonits, rememoren que “Un perfum de colors ha invadit a Margot...” (Epigrama, 1921) i els nítids colors que espigolem en els poemes de Salvat-Papasseit: vermell, roja, verd, blau brunzent, blau marí, violeta, verd-poma, color taronja, blanc de calç, ones verdes, cua daurada, serradures color de mantega, mesquita blanca, negre negre, rosa vermella, flanc rosa i argent... colors a pleret... 

 

I així l’entramat segueix amb els artistes actuals ja que, com deia Joan Fuster, “Salvat ens deixa incaducables vigències”.