Joan-Lluís de Yebra

El 7 d’agost de 1924 moria Joan Salvat-Papasseit; Salvador Dalí acabava de complir vint anys. A mitjan novembre de l’any següent, el pintor mostrava treballs seus per primera vegada en una exposició individual a les Galeries J. Dalmau, en concret cinc dibuixos i disset olis, un dels quals, Venus i un mariner, datat el 1925, amb el subtítol Homenatge a Salvat-Papasseit. 

 

Enllaços als articles de Rafel Benet, a La Veu de Catalunya, i Cipriano de Rivas Cherif, a Heraldo de Madrid

 

En una carta del 30 d’agost d’aquell any de Dalí a Benjamín Palencia, hi apareix un possible esbós preparatori d’aquest oli amb un tors femení nu i la inscripció “Notre Dame de la Garde priez pour nous” sota els pits; el mateix text que el 1923 Joan Salvat-Papasseit situà en la base del “Cal·ligrama 2” de El poema de la rosa als llavis. No sembla del tot inversemblant, doncs, relacionar l’obra daliniana amb el cal·ligrama de Salvat-Papasseit, connexió que Fèlix Fanés també percep des de la perspectiva estructural, atès que si voltem a l’esquerra el cal·ligrama que el poeta va disposar a manera de veler navegant, aleshores sembla com si es manifestés el croquis de Venus i un mariner. 

 

 

A finals de gener de 1926 l’exposició viatjà de les Galeries J. Dalmau a Madrid, en el context de les Exposicions artístiques del diari Heraldo de Madrid. En l’exemplar del 21 de gener d’aquesta publicació, C. Rivas Cherif parla exclusivament de l’oli de Salvador Dalí en què homenatja “a un poeta futurista: Papasseit” i en el del dia 23 de gener, s’informa que l’artista Daniel Vázquez Díaz, professor de Salvador Dalí a l’Escola de Belles Arts de Madrid el 1920, va adquirir el quadre. Trenta-quatre anys més tard Daniel Vázquez va oferir l’obra a la Junta de Museus de Barcelona per 400.000 Pts., però la Junta, en la sessió del 7 d’abril de 1960, en va desestimar l’oferta.

En l’actualitat l’obra és propietat de l’Ikeda 20 Seiki Museum, de Shizuoka, que injustificadament l’exposen i divulguen sense cap referència a Joan Salvat-Papasseit.

 

A mitjan anys vint, Dalí va realitzar diferents obres (olis, dibuixos i gravats) amb mariners, sirenes, vaixells o la mar com a tema inspirador. En aquell mateix any 1925, Federico García Lorca visità Catalunya per primera vegada de la mà de Salvador Dalí i, com aquest, també va dissenyar diverses figures de mariners, com el “mariner trist”, que il·lustra una carta seva de finals d’agost a Jose María Chacon; el “mariner amb una rosa al cor”, publicat a la portada de la revista malagueña Litoral dos anys més tard, o el que va esbossar en l’àlbum de visita del restaurant barceloní “El canari de La Garriga” amb el subtítol “presidiario en potencia” al costat de la seva signatura i el crit “Visca Catalunya lliure!”.  Josep M. de Sagarra i Tomàs Garcés també eren en el sopar d’aquell vespre de finals d’abril, com el republicà Jaume Miravitlles, que més amunt havia signat “ex i futur presidiari”, i el mateix Dalí, que va posar “ex-presidiari” i la proclama “Visca Picasso!”.

 

Llibre de visites del restaurant "El Canari de la Garriga". Fulls Publicats per Antonina Rodrigo. García Lorca en Cataluña. Barcelona: Planeta, 1975, p.47. Explicació en anglès de Colm Tóibín. Homage to Barcelona. Oxford: Picador, 1990, p. 101

Dalí, Lorca, Miravitlles, Papasseit... mar i catalanisme...

 

Jaume Miravitlles confessava el juliol de 1977 al diari Tele/eXpres que “Dalí, a los doce años, leía y me hizo leer, a mis diez años, Pío Baroja y Salvat Papasseit, cuyos versos recitábamos de memoria”.

El mar també era un argument molt present en la vida de Joan Salvat Papasseit, orfe de pare mort a alta mar, acollit a l’Asil Naval de Barcelona, autor de poemaris com L'irradiador del port i les gavines (1921)... i destinatari de dos exlibris amb el mar, els vaixells o les gavines com a motiu simbòlic principal, obres de Josep Obiols i Emili Ferrer.

 

Marca d'editor (Col. família Domènech-Ballester), esbós previ i exlibris a nom de J. Salvat-Papasseit, per Josep Obiols, i exlibris "J. Salvat Papaseit" [sic], d'Emili Ferrer

 

Alguns versos d’un altre poemari, La gesta dels estels (1922), també van ser molt presents al llarg de la vida de Salvador Dalí. Un parell d’exemples, l’un diguem-ne que més sensual, més carnal, però alhora mariner, recuperava els darrers versos de “El berenar a les roques” referit a les “noies de tots els ports”: “faria mirallets amb llurs ulls / i els meus ulls / les sabria albirar / de dalt del pal més alt / cantaria cançons / com els marins de guerra: / duria uns pantalons acampanats de baix / NI SABRIA ELS MEUS FILLS QUAN / TORNARIA A TERRA”. 

 

 

L’altra exemple (“Jo no tornaré mai que no sigui amb l’espasa florida”), patriòtic, el va evocar davant la premsa amb motiu de la inauguració del Museu Dalí de Figueres i en l’opuscle que l’acabada de restituir Generalitat de Catalunya va publicar ad hoc aquell octubre de 1980, en què rescata, no del tot literalment, aquests versos finals de “Prometença” (“no sabria tornar / si tornar no podia amb l'espasa florida”), que rememoren la promesa, la “prometença,” d’alliberar Catalunya de l'invasor o de morir-hi en la missió, com juraven els "escamots" militars d'Estat Català i Bandera Negra.

 

Fragment de l'entrevista, aquí enllaçada completa, de Joaquin Soler Serrano a Salvador Dalí en el programa "A Fondo" de RTVE, 27-11-1977