Roser Pintó

 

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Caricatura de Balzac, per A. C. Lorenz, 1841; Bastó de turqueses, per l'orfebre Le Cointe, 1834; Escultura de Balzac amb bastó, per J. P. Dantan, 1835;  Caricatures del bastó i de Balzac, per J. T. Mauriset, 1839, i possible caricatura d'H. Daumier per al llibre Physiologie du rentier..., 1841

 

A vint anys Balzac deixà els estudis d’advocat per seguir el camí d’home de lletres. Es va instal·lar en una mansarda de París i va començar a escriure. Aviat, però, s’adonà que no es podia guanyar la vida únicament amb la literatura i va intentar muntar diversos negocis relacionats amb el llibre, com una impremta o una foneria tipogràfica; a pesar que l’economia no li anava gens bé, s’obstinà a continuar invertint fins que va fer fallida; els deutes que va acumular van arribar a ser tan importants, que no els va poder eixugar en la resta de la seva vida. Uns fets semblants a les seves dificultats inicials, els trobem descrits a la novel·la Les il·lusions perdudes:

 

Rue Visconti, on era la impremta de Balzac, estampa d'Auguste Lepère, 1901; factura de la impremta de Balzac, 1826, i carrer Visconti, per Eugène Atget, abans 1927.

 

“A finals del primer mes, la casa Fendant i Cavalier presentà la seva liquidació. Bianchon va dir a l'actriu que ocultés aquell cop espantós a l'escriptor. La famosa novella L'arquer de Carles IX, publicada amb un títol estrambòtic, no havia tingut cap mena d'èxit. Per tal d'obtenir diners abans de presentar la seva liquidació, Fendant, d'amagat de Cavalier, havia venut l'obra en bloc a uns adroguers que la revenien a baix preu als marxants ambulants. En aquells moments, l'obra de Lucien guarnia els parapets dels ponts i dels molls de París. La llibreria del moll dels Augustins, que se n'havia quedat un nombre reduït d'exemplars, hi estava perdent diners, a causa de l'abaratiment de preus: els quatre volums en dotzè que havia comprat a quatre francs i cinquanta cèntims, ara el venia a cinquanta sous.”

 

 

Retrats de tres de les dones importants en la vida de Balzac: Madame Berny, Zulma Carraud i Ewelina Hańska

Després de la mala experiència empresarial, es va dedicar plenament a l’escriptura; treballava infatigablement fins a l’extenuació, com ho demostra la vastíssima producció literària que ens ha deixat. Era un gran rondallaire, no només amb la ploma, sinó també de viva veu; modulant el to, com un gran actor, i usant les paraules precises a cau d’orella; ho feia en petit comitè, amb els íntims, no davant d’un gran públic —com feia semblantment Charles Dickens—, a Les Il·lusions perdudes també ens parla d’aquest tipus de vetllades:

 

“Durant la seva lectura Lucien va ser víctima d'un d'aquells sofriments infernals que només poden comprendre bé els artistes eminents o aquells que l'entusiasme i una intel·ligència elevada posen a llur nivell. Tant per a ser traduïda amb la veu com per a ser compresa, la poesia exigeix una santa atenció. Cal que entre el lector i l'auditori es creï una aliança íntima, sense la qual les comunicacions elèctriques dels sentiments no es produeixen.”

 

Balzac usava aquesta faceta especialment per seduir les seves amants, que curiosament compartien característiques comunes, com el fet de ser força més grans que ell i amb passat aristocràtic, ja que custodiaven memòries i secrets; el tresor que ell cercava amb desesperació i que tan de servei feien a les seves novel·les.

 

 

Una altra font d’inspiració era el barri del Marais, on convivien la cara més alegre i la més crua de París, com podem veure especialment en la dilatada sèrie de La comèdia humana. Va viure en diferents habitatges d’aquesta zona, amb identitats, sovint falses, per poder-se amagar dels creditors, dels quals, en moments extrems, fins i tot s’ocultava al Chateau de Saché, a prop d’on vivien els seus pares, o bé s’instal·lava a la perifèria. L’actual Maison Balzac és l’única casa parisenca habitada per l’escriptor que l’ha sobreviscut i pot ser visitada; hi va residir set anys, amb falsa identitat, escrivint en la tercera planta, com un ermità a la “cabane de Passy”, com l’anomenava.

Objectes de la Maison Balzac, a París

 

Sempre usava la mateixa fórmula davant els infortunis econòmics: s’amagava, vivia amb austeritat, es vestia amb el seu hàbit de monjo i escrivia sense parar; dormia poquíssim i es mantenia desvetllat a base de cafè, que preparava en la seva cèlebre cafetera; però el propòsit era massa rigorós per perllongar-lo, i en un moment donat canviava la discreció per l’ostentació. Tal controvèrsia, la trobem descrita a La pell de xagrí, on el protagonista ho perd tot en el joc, malgrat que en compensació té la pell de xagrí que satisfà els seus desitjos, alhora que s’encongeix i li abreuja la vida.

 

Balzac, després d’un període d’austeritat, acabava sortint al carrer a passejar amb el seu gros bastó de canya, de puny d’or i turqueses que, certament, no passava inadvertit, ja que les dimensions eren més pròpies d’un ceptre que no pas d’un bastó; l’usava conscientment, com a símbol de poder; no es volia fustigar més i responia a les adversitats amb l’extravagància més escandalosa.