Hans Christian Andersen va visitar els Països Catalans el setembre de 1862 acompanyat del jove Jonas Collin, net del seu benefactor del mateix nom. La intenció era viatjar cap al sud d’Espanya i acostar-se al nord del Magrib, per després retornar pel País Basc en direcció a París. D’aquest viatge, en va sortir un llibre l’any següent: I Spanien.

 

Durant el romanticisme, avenços tècnics, com la fotografia, que fascinava Andersen, o industrials, com la implantació del ferrocarril, no només van facilitar que les imatges dels indrets més recòndits i exòtics arribessin arreu, sinó que els viatgers es poguessin desplaçar per terra amb mitjans de transport més còmodes i ràpids que no pas la diligència. A finals de gener d’aquell any, uns mesos abans de la seva arribada, la companyia Camins de Ferro de Barcelona a Girona va inaugurar la línia de ferrocarril, de manera que l’escriptor es va desplaçar amb diligència entre Perpinyà i Girona i amb ferrocarril, fins a Barcelona.

 

Un altre afamat personatge del moment, l’artista Gustave Doré, també va visitar els Països Catalans el mateix 1862, però de retorn d’un trajecte iniciat des de Baiona amb l’escriptor hispanista Charles Davillier, igualment autor del llibre ja esmentat Le tour du monde.Voyage en Espagne, 1862-1873, que va il·lustrar Doré.

 

Com molts autors, Gustave Doré va aprofitar treballs propis per a obres diferents, en funció de l’adequació a llocs i escenes representades, és per això que podem detectar variacions de localització en alguns peus d’imatge de diverses publicacions. En les il·lustracions de la capçalera d'aquest apunt, per exemple, els serenos són emplaçats a Madrid en el text de Samuel Manning Spanish pictures, drawn with pen and pencil, editat a Londres el 1870; en canvi, el pas pel coll del Pertús en el peu del gravat és inequívoc, ja que hi apreciem la silueta de la fortalesa de Bellaguarda del Pertús. 

 

Sigui com sigui, a finals del segle XIX, com ara, gairebé la totalitat de les guies de viatge coincidien a posar en relleu els mateixos racons, panorames o activitats a visitar, de forma que tant l’escriptor com l’artista no van coincidir exactament en el temps aquell 1862, però sí en molts espais; aprofitant, doncs, aquestes coincidències i ja que no hi ha textos d’Andersen amb dissenys de Doré, em prenc la llibertat de muntar el recorregut del pas pels Països Catalans amb imatges seves sense modificar-hi res, ni tan sols els peus d’imatge originals, com tampoc les paraules de l’escriptor extretes del llibre esmentat, del seu diari personal i de la correspondència amb els vells amics i pares del seu acompanyant Edvard i Henriette Collin, que van baixar amb ells fins a Perpinyà. 

 

Així comença el recorregut...:

 

«A les tres de la matinada surt la diligència. Sortir a les tres vol dir llevar-se a les dues, i per això quasi no val la pena de ficar-se al llit. Però jo, malgrat tot, vaig colgar-me i vaig dormir a estones: em llevava, mirava el rellotge, mirava el cel estrellat; a dos quarts de tres vaig cridar la gent de la casa; era l'hora que ells havien de cridar-me a mi. Un got d'aigua freda fou l'únic aliment que es trobava a l'abast a aquella hora, i vàrem sortir jo i el meu company Jonas Collin cap al despatx de les diligències, una quadra gran i fosca en un estret carrer. A dalt d'una bota hi havia un llum que ens deixava veure sis diligències a tocar l'una de l'altra. No hi havia gaire espai per a tots els qui havien de sortir.
Ara arribava un company de viatge, ara un altre. Ningú no parlava amb els veïns. Un va asseure's damunt la maleta, un altre es va perdre darrera els guarniments de les cavalleries penjats a la paret; un altre va desaparèixer pels foscs racons de la coberta. Van carregar el cotxe de coses i de gent; van enganxar al carruatge dotze cavalls amb cascavells dringadissos» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

Les parades de diligència a Perpinyà eren a prop del Castellet (la porta de Nostra Senyora del Pont i la de Canet), però, a diferència d’Andersen, Gustave Doré no s’encaminava cap a Girona, sinó que en venia, de manera que la parada de la diligència referida en la seva il·lustració Night diligence between Gerona and Perpignan podria ser la de Girona, que es trobava davant de l’actual Fontana d’Or.

 

«Un paisatge alpí, una enorme muntanya nevada s'alçava davant nostre; el sol ixent va llançar de sobte els seus raigs sobre la neu blanca. El pic de la muntanya va resplendir i, com més pujava el sol i apagava la roentor de la neu, la part inferior de la muntanya, la vall, feia poc tan fosca com la nit, conservava encara una estona una claror carmesina. Quin panorama excel·lent!, una obertura en colors per al drama espanyol que ara començarà.
La carretera s'anava enfilant més i més; quasi tots els viatgers baixaren del cotxe; vam fer a peu, a l'aire fresc del matí, un llarg tros de carretera amunt entre penyes incultes i, abans de pensar-ho, ja érem fora de França. Noves fuetades, rodava el cotxe —i, els alts Pirineus, on es van ficar? Ens vam trobar a Espanya, al primer poble fronterer: la Jonquera!» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

«La Jonquera! La versió que ens havien descrit tan inquisitorial i escandalosa, la vàrem trobar raonable i indulgent. És veritat que existia encara la molèstia de sempre de visar el passaport. La cosa principal era la paga. Vam prendre la nostra xocolata desfeta al mig del carrer. Tornaren a apilar l'equipatge dalt del cotxe. Els viatgers, els van estrènyer, com abans. L'espai semblava més estret ara, els seients més durs; teníem el sol als ulls, el sac de labors de la senyora molestava, les crinolines molestaven.» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

Superats els tràmits de la duana a la Jonquera, es van encaminar cap l’etapa següent, Figueres, on ja tenien parada la taula per dinar. Andersen no esmenta la fonda en què van fer l’àpat. A Figueres, n’hi havia moltes, en diferents parades de les diligències; just on feien el relleu dels cavalls o eren punts de partença cap a llocs diversos: el popular hostal de la Punta; la fonda del Comerç; la fonda l’Orient o la coneguda i encara activa posada la Teta. Per bé que l’escriptor no ens en diu el nom remarca, en canvi, l’abundància i la varietat de viandes, begudes i postres: peix i carn,  fregit i bullit, vi vigorós, fruites excel·lents i, sobretot, que no li va caure cap salsera al damunt ni cap plat de peix a l’esquena, com confessa que li passa sovint.

Havent dinat, i de nou a la diligència camí de Girona, arriben a Bàscara, on han d’afrontar l’entrebanc del riu Fluvià:

 

«El majoral cridava amb ell: tià-tià, i el carruatge trontollava, saltava, cruixia i avançava; això no es pot negar. La velocitat no va disminuir fins arribar al poble que es diu Bàscara, on havíem de travessar l'ample i profund riu Fluvià; el corrent era vertiginós i no hi havia cap pont d'una vora a l'altra. Una de les diligències que anava davant nostre ja es movia al mig del corrent; una altra estava parada a la vora. Van baixar els viatgers per a fer a peu un tros, a buscar barques que poguessin portar-los a l'altra banda, mentre la sobrecarregada diligència tractava d'arribar il·lesa a l'altra vora.

El nostre majoral va llençar-se a travessar el riu. Ningú de nosaltres no manifestava por. Jo trobava que era una cosa nova i divertida; no pensava en el perill que suposava semblant aventura, com em vaig assabentar després a Barcelona. Al mateix indret on nosaltres vam travessar el riu, feia temps hi havia bolcat una diligència i un parell dels viatgers s'hi havien ofegat.

Uns pagesos de Bàscara ens van ajudar. Cap d'ells no portava res més que una samarreta, i vestits així governaven i conduïen. Alguns aguantaven el carruatge amb les mans, d'altres ajudaven els muls i, al davant, caminava el pilot de de debò, un home que coneixia i sabia el fons del riu. Allí on era més profunda l'aigua, li pujava fins al pit; nosaltres, dins del carruatge, alçàvem els peus perquè no se'ns mullessin; i tot va anar bé en aquesta ocasió.» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

Un cop travessat el riu van continuar fent via. A mitja tarda van passar per Medinyà, a poc més de 10 Km de Girona. La carretera cada vegada era més transitada. Van accedir a Girona pel pont medieval de l’Aigua sobre el riu Ter; un pont, desaparegut el febrer de 1939, que Andersen va percebre “llarguíssim i molt estret”. Finalment la diligència arribà a l’estació de ferrocarril, on van fer els transbord: “... vam sortir del carruatge tancat i polsós. De nou va començar l’encant dels nostres dies: de nou a volar amb el ferrocarril!”... i continua:

 

«Amb quina comoditat hom seia en el tren, comparat amb la diligència! Els seients eren tan blans! Hom podia estirar les cames i hi havia espai per a respirar. El ferrocarril encara era una novetat en aquests indrets i per això es veia una gran colla de gent a l'hora de sortir el tren...

Érem al cotxe, que cruixint va moure's i va arrencar cap endavant. La il·luminació de gas resplendia, uns carrers amples s'obrien amb edificis palatins i duien al passeig ple de gent: «La Rambla.» Des de les botigues lluïen les flames de gas; quina animació! Vam aturar-nos davant l'hotel «Fonda d'Orient», on ens esperaven dues cambres amb alcoves i balcons i la taula del sopar parada. S'acomiadaren els amics perquè mengéssim i perquè estiguéssim còmodes. Ens agradaren les habitacions i, no menys, el sopar.» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

L’endemà va passejar per la Rambla, “l’Avinguda de Barcelona”, com ell l’anomena, i tot seguit es va endinsar pels carrers estrets, curts, atapeïts de botigues i molt concorreguts del barri gòtic; l’aglomeració era tanta, que l’arrossegà a l’interior del claustre de la catedral... “tal com està no fa efecte, no té grandesa. Hom pot passar-hi per davant sense adonar-se’n”. Devia passar pel carrer del Bisbe. En sortir del claustre es va encaminar cap a la plaça del Rei, on descriu el Palau de la Inquisició de Barcelona, avui Museu Frederic Marés, en aquests termes: 

 

«En un dels carrers laterals enderrocaven una casa gran i antiga; l'escala de pedra penjava, com flotant, a la vora del mar, travessant alguns pisos; un gran pou amb ornaments misteriosos excel·lia entre ruïnes i pedres. Fou la casa del Gran Inquisidor que estava a punt de desaparèixer. Ja fa temps que va desaparèixer la Inquisició d'aquest país, com els monjos avui; els convents queden abandonats.» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

Andersen tenia programat anar a l’òpera o veure alguna representació teatral, però tant el Liceu, cremat l’any anterior, com el teatre Principal eren tancats; finalment va fer una visita al Liceu per dintre i va poder assistir al melodrama El gos de Palau, d’una companyia italiana, al Teatre Circ Barcelonès. El va trobar “llarg i ensopit”. Com tampoc no li va plaure gens l’espectacle de bous joves a l’arena del Torin, que era emplaçada a la Barceloneta, darrere de l’aleshores estació de Girona (estació de França avui):

 

«Si al toro se li acut de saltar la barrera, els qui hi són no tenen més remei que sortir a l'arena; quan el brau hi torni, hauran de tornar als llocs d'abans. S'alça més enlairat, al seu darrera, un amfiteatre de graons de pedra per al públic. A dalt, hi ha encara unes galeries de fusta, llotges amb pedrissos o cadires. Vam asseure'ns avall per trobar-nos al mig del poble.» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

Un altre atractiu turístic de Barcelona en l’agenda de l’escriptor va ser el monumental cementiri del Poblenou, del qual ens va deixar la següent descripció:

 

«A la vora de la plaça de toros hi ha el cementeri de Barcelona, no gaire lluny de la mar oberta. Aloes gegantins plantats com a tanca, muralles altes a l'entorn d'una ciutat els habitants de la qual són tots morts. Una família de porters allotjada al costat del gran portal són els únics éssers vivents. A l'interior extensos carrers solitaris amb cases-caserna de sis pisos on hi ha, encastades, cel·les, i dins de cada una hi ha un cadàver que jau en el seu taüt; una placa negra cobreix l'obertura amb nom i epitafi. Les cases semblen grans magatzems amb nínxol sobre nínxol.» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

El 15 de setembre la riera d’en Malla, que baixava per un passeig de Gràcia sense muralles des de feia vuit anys, es va desbordar i va entrar per la Rambla camí del port. La inundació va ser catastròfica; Andersen en va ser testimoni des del balcó de l’hotel. Confessa que l’experiència li va evocar el conte d’Ondina que, en el funeral de l’estimat que ella mateixa havia assassinat, va reaparèixer en forma de torrent per abraçar la seva tomba. El fet és que l’endemà l’escriptor va emprendre de nou el camí en direcció al País Valencià, que, després del desastre, no el va fer per terra, sinó per mar:

  

«La carretera entre Barcelona i València passava per un lloc determinat on la crescuda dels torrents de muntanya sovint provocaven desastres; només fa uns pocs anys que una diligència sobrecarregada s’hi va perdre i se suposa que el corrent d’aigua la va arrossegar mar endins de la Mediterrània. 

Unes hores abans de la sortida del vapor, dubtava si era millor embarcar-m’hi o anar per terra. Tothom em va aconsellar el viatge per mar; el vapor “Català”, que era a punt de salpar, era considerat com un dels millors i més ràpids; la maquinària era de primera i el capità, hàbil, de manera que vaig decidir embarcar-m'hi.» (Trad.: Kirsten Schottländer, 1983)

 

El paisatge de l’horta valenciana, el va entusiasmar, en gran part, diu, perquè li recorda el seu de Dinamarca; fins i tot les barraques:

 

«... i ara anàvem cap a València. Passant per un país pla i fèrtil, que ens recordava la nostra llar danesa, vam conduir per un camí rural fossat, on les oliveres retorçades, com els nostres salzes, s'inclinaven cap endavant entre les canyes altes, encara que les de l’horta valenciana eren [com] canyes de bambú. Les teulades dels masos [barraques] emblanquinats del camí eren de canya o palla, com a Dinamarca; només la cortina llarga i brodada que es penjava a la llinda de l'entrada oberta indicava que ens trobàvem en un país del sud. Entre les ruïnes de Sagunt i la serra de Santa Anna, el punt més meridional del país, des dels turons pedregosos fins al mar s'estén "L'Horta", el jardí, com s'anomena tota la rica plana fruitera i vitivinícola dels voltants de València; un terreny extraordinàriament ben conreat, que des de l'època dels moriscs ha estat regat per una xarxa de séquies de maó...» (Trad.: JLY)

 

A València es va hostatjar a la Fonda del Cid, a la plaça de l’Arquebisbe, d’on diàriament, a les quatre de la tarda, sortien diligències cap a Barcelona. La ciutat no li atrau tant com l’afrancesada Barcelona; de la Llotja de la Seda, per exemple, li crida més l’atenció la gent, la indumentària dels pagesos, els jocs, les paradetes, els punyals i els ganivets, que no pas l’arquitectura: “un edifici francament estrany”, escriu...

 

«Després de visitar l'església vaig sortir a un carrer concorregut que anava a parar a una gran plaça plena de gent a peu i amb mules. La majoria eren camperols, gent cepada amb indumentària pintoresca: portaven una mena de calçons, saragüells, que no arriben més avall dels genolls; sandàlies de cuir amb vetes lligades al voltant de mitges blaves. Duien faixes vermelles i camises envetades de color verd d’herba; els pits estaven nus, però damunt les espatlles portaven una manta virolada, ratllada; un mocador al cap, lligat a manera de turbant, els cobria el cap i, a sobre, un barret d'ala ampla: tot això semblava prodigiós. Per la resta, hi ha alguna tradició que no és pas tan bona. Deien que el ganivet s'utilitzava amb massa lleugeresa entre ells. En èpoques anteriors hi havia hagut baralles freqüents entre ells i la gent del poble...» (Trad.: JLY)

Abans d’arribar a Elx, H.C. Andersen i J. Collins s’allotgen a la fonda Bossio, a Alacant, ciutat que ressenya desapassionadament, i tot seguit es dirigeixen cap al sud:

 

«I aquest camí, deixat de la mà de Déu i la natura, menava a la regió més paradisíaca, un oasi de bellesa, com el jardí encantat d’Armida. Ens acostàvem a Elx, vam veure la vall atapeïda d’arbres fruiters i el seu extens palmerar, el més gran i bonic d’Europa, el més paradisíac d’Espanya. Enormes palmeres alcen aquí els seus troncs escatats i estratificats, sorprenents pel gruix i alhora esveltes per l’alçada. Els dàtils penjaven en grans raïms gruixuts, tija rere tija, sota les seves fulles verdes...» (Trad.: JLY)