En la casa també hi havia un tercer paper pintat, a la cambra principal, la més gran, segurament usada per la senyora Austen; era beix amb motius blaus i blancs que simulaven cercles d’aigua, combinats en rombes, fent un enreixat, al centre dels quals es trobava un motiu enigmàtic en forma d’aranya.

 

Aquests papers s’han reproduït i actualment decoren la Jane Austen’s House. Es van trobar restes en els marcs de les finestres i caixes de les persianes, que han permès de datar-los i identificar-los com: Chawton leaf (entre 1712 i 1836), Chawton vine (1800) i Apprentice trellis (1805).

 

Les Austen tenien una tasca comuna: un cobrellit de patchwork; el material per confeccionar-lo, almenys una bona part, el va triar Cassandra pel que es dedueix de la correspondència: 

 

Fragment de la carta de Jane Austen a la seva germana, en què parla del patchwork. Edward, Lord Brabourne. Letters of Jane Austen. v. II. London: Bentley, 1884

“Have you remembered to collect pieces for the patchword? We are now at a standstill.” (Jane a Cassandra, 31-5-1811)

De manera inconscient o amb la intenció de conjuntar, el cobrellit reprodueix l’estructura de base del paper pintat, el fons en forma de reixat rombal; al centre, un gran rombe, on un cistell ple de flors variades –peònies, gerberes, tulipes, etc.– amb dos ocells al capdamunt, se sustenta sobre una feble branca de formes semblants a l’aranya del paper pintat. El resultat és una vànova i un paper que combinen bé, malgrat les diferències entre els materials i la manera de confeccionar-los: l’estampació del paper es fonamenta en el rapport, tècnica bàsica que consisteix a fer servir les unitats mínimes, repetint-les sense interrupció fins a l’infinit i creant una continuïtat visual; per la seva banda, la labor de retalls, ajunta petites peces de la mateixa mida amb estampats semblants, però no idèntiques, i no ho fa fins a l’infinit, perquè limita el treball amb una sanefa que l’emmarca. Respecte a la similitud entre la branca –aranya– del paper i el cobrellit, no sembla pas que sigui una casualitat, ja que també la trobem dibuixada en una postal regalada per Jane a la seva neboda preferida, Fanny.

 

Cobrellit de patchwork que Jane, la seva germana Cassandra i la seva mare, van començar a fer a començaments de 1810

El detall enigmàtic del paper ha suscitat interpretacions esotèriques o pràctiques que consideren que, segurament, els Austen van comprar un paper defectuós o una variant més senzilla, per motius econòmics; un paper estampat amb menys matrius, com es feia amb altres elements decoratius, com els tapissos, en els quals la part central era invariable, en canvi, el marc podia ser més o menys exuberant, a demanda del comprador. Observant, però, el paper de Chawton, ens inclinem més per la teoria del paper mal estampat, ja que, tal com està imprès amb la tinta blava, primer, i després la blanca, no s’hi podria incloure la poncella que falta en l'estampa, perquè la branca es taparia. D’altra banda, hi ha una altra irregularitat en la col·locació del paper actual que respecta la històrica, que és encolat al revés; observem que si fem l’exercici d’intentar d’encabir-hi la poncella en l’espai que té reservat, ens adonem que quedaria cap per avall; aquestes singularitats confereixen una raresa al paper pintat, que el fan únic.

 

Paper Apprentice tellis sense la poncella i amb la poncella

En aquella època el paper pintat s’estampava amb matrius de fusta; per tant, és possible que es vengués en versions més o menys cares, segons el nombre de matrius i de tintes usades; en aquest cas, la base era el reixat formant rombes, al centre dels quals hi podia anar o no un motiu floral amb variants simples o detallades; en el paper a què ens referim, li faltava l’estampació d’una poncella, únicament hi havia impresa la branca de gavarrera que, sense completar, certament recorda una aranya.

Imaginar aquestes habitacions recobertes de papers pintats amb dones al seu interior, ens evoca una obra cabdal de la literatura feminista, el conte de Charlotte Perkins (Stetson) Gilman The yellow wallpaper (1892), en el qual, amb l’excusa de curar-la d’una depressió, tanquen la protagonista del dietari en una habitació amb la prescripció de restar-hi inactiva, sense poder llegir ni escriure –cosa que fa d’amagat– ni pintar i on, el pitjor de tot, les parets són folrades d’un paper groc cridaner opressiu, que la porta a la psicosi, veient-hi dones arrossegant-se entre els dibuixos; fins i tot s’hi veu a ella mateixa i acaba arrencant el paper de la paret:

 

 

«No sé per què he d’escriure això.

No ho vull.

No me’n sento capaç.

No m’hi veig amb cor. I sé que al John li semblaria absurd. Però d’alguna manera he de dir el que sento i penso… m’alleuja tant!

[...]

Hi ha coses en aquest paper que soc l’única que coneix i coneixerà mai.

Darrere el dibuix exterior les formes fosques es tornen cada dia més clares.
És sempre la mateixa forma, però molt abundosa.

I és com una dona ajupida que s’esmuny rere el dibuix. No m’agrada gens. Em demano… començo a pensar… tant de bo el John em tragués d’aquí!»

(Traducció catalana d'Argentó Raset) 

L’ús del paper pintat era subjecte a la moda; especialment a Anglaterra va arribar a un grau d’alta perfecció i es va popularitzar arreu a partir de la segona meitat del segle XIX, gràcies a l’abaratiment de la producció, ja que s’apliquen les tècniques d’estampació de la roba al paper, amb l’ús de cilindres, un per a cada color, en lloc de matrius de fusta; a banda d’aquestes consideracions, l’èxit del paper pintat també es deu al fet que crea una certa atmosfera segons el color o el disseny.

 

Ens imaginem Jane Austen en aquesta casa, activa dins les habitacions empaperades, escrivint molt, transportant el seu vetllador, tauleta que feia servir d’escriptori i que sempre tenia a prop seu, com si fos un ordinador personal portàtil.