Joan-Lluís de Yebra

Andersen i Collin, a la dreta amb mà a la cintura, per J. B. Barberon, de Bordeus (13-1-1863). Al centre, gravat publicat el 25-10-1862 a L’Illustration, journal universel

Entre el 6 i el 16 de setembre de 1862 Hans Christian Andersen va sojornar a Barcelona amb el zoòleg Jonas Collin, fill del seu amic Edvard Collin i net del seu protector del mateix nom. Només feia sis anys que s’havien acabat d’enderrocar les muralles de la ciutat, fet que en gran part va marcar el destí d’una visita que havia de durar alguns dies més.

 

Andersen i Collin es van instal·lar a la Gran Fonda Orient, avui Hotel Orient, de la Rambla. Tenien habitacions amb balcons amb vistes al passeig.

 

Dibuix de Pau Febrés Yll de 1880, amb un camàlic al vestíbul de la fonda d'Orient i, al pati, manipulant equipatge en una diligència. A la dreta, factura de la fonda de 1868

L’endemà, ben d’hora, Andersen va ramblejar. En descriu l’agitació i el xivarri de la gent, els carruatges, el bestiar i el mercadeig:

 

“Botigues de fusta on venien taronges, carbasses i melons avançaven un altre pas sobre la vorera, i aquí, penjats en una casa, o en el mur d’una església, es venien per un ral gravats, romanços, auques i versos “impresos enguany”. Hi havia tant a veure que no sabies on començar ni on acabar, a la Rambla, l’Avinguda de Barcelona” (Andersen i Catalunya, p. 529. Text original: H. C. Andersen. I Spanien, 1863. p. 14-15)

 

Isidore-Laurent Deroy. Litografia de la Rambla i el Liceu, 1865

Passada una setmana de l’arribada, va començar a ploure persistentment. Des de les vuit del vespre del dia 14 fins a migdia del 15 de setembre, el xàfec va ser incessant; tant, que la riera d’en Malla, un dels torrents que baixava del nord dels extramurs de la ciutat, es va desbordar en arribar al cap de la Rambla, la plaça de Catalunya d’avui, lliure de les muralles que durant segles havien contingut les torrenteres en aquell punt, el portal de Sant Sever. Al capdavall, una rambla és un passeig construït en el llit d’una antiga riera.

En l’entrada del seu diari del dilluns 15 de setembre (Dagbøger 1825-1875, t. V. 1971, p. 222-223) Hans Christian Andersen relata amb detall aquelles hores que el van atrapar quan era al carrer. Patia pel seu acompanyant Jonas Collin, que era a l’hotel. Havia visitat el cònsol de Dinamarca, Alexander Ortenbach, al carrer de la Mercè, 10, per retirar 1000 rals i cartes de recomanació per a Cartagena i Múrcia, i tot seguit va fer cap a la fonda. L’aigua no tenia prou desguàs i li cobria part del calçat. Va arribar xop a l’hotel. Des de l’habitació sentia corredisses i crits de la gent al defora. Es va abocar al balcó i va percebre un torrent groguenc, com el cafè, que ho arrossegava tot: tendals, mercaderies, carros, barrals, bancs, carruatges, etc.:

“A les botigues l’aigua arribava als malucs de la gent que hi havia a dins; els que eren més forts llançaven cordes per damunt de l’aigua perquè arribessin fins als arbres de la part alta de la Rambla i així les dones s’hi agafessin per passar travessant el torrent vertiginós. Tanmateix, vaig veure una dona que el corrent es va endur; dos homes van llançar-se a l’aigua i la van portar a terra desmaiada.” (Andersen i Catalunya, p. 534-535. Text original: H. C. Andersen. I Spanien, 1863. p. 31)

 

Romanços amb gravats i descripció de la inundació publicats l’endemà per les impremtes de Narcís Ramírez i Cristóbal Miró

Descriu que la cridòria i els gemecs també venien dels carrers adjacents i que la gent va intentar de posar-hi alguns remeis per pal·liar la força de l’aigua, com la grava que hi van apilar al davant de l’hotel o les bigues i portes velles; fins i tot van llevar les grans tapes del clavegueram perquè l’aigua fos desguassada amb més prestesa... però va ser pitjor, diu, perquè algunes persones van ser engolides pels remolins i havien desaparegut en l’abisme. Segons contava la gent, els capellans van ser dels pocs que no es van immutar, ja que, a l’església de Betlem, deien missa amb mig cos submergit a l’aigua:

“Dins de l’església hi havia un sacerdot celebrant la missa malgrat que l’aigua li arribava a la cintura”, escriu en l’Autobiografia (Andersen i Catalunya, p. 519. H. C. Andersen. Mit Lyvs Eventyr. Manuscrit original, p. 160-161. Transcripció de Mit Lyvs Eventyr 1855-1875, 1908, p. 98)

 

Al cap d’una hora la inundació es va afeblir i Hans Christian Andersen va endinsar-se pels carrers veïns per veure com es trobava el seu contacte danès a Barcelona, el banquer i anys més tard cònsol Hermann Gerhard Schierberk, que no sabia res del que havia passat a l’exterior de la seva residència, a la plaça Reial n. 18. Ho relata així en el seu diari:

 

“ [...] lluitant contra el fang i la grava, vaig poder travessar un dels carrers veïns, fa poc un corrent vertiginós; tots els habitants del barri anaven traient l’aigua de les botigues. L’altre carrer veí, més petit, era només un fang vermell. Vaig pujar a la casa de Schierbeck, que no havia sortit, perquè mai no havia passat una semblant catàstrofe a Barcelona; ara, doncs, va tenir una gran sorpresa; vam sortir per la Rambla, ja oberta a la circulació, amb carrers encara plens d’aigua.” (Diari. Andersen i Catalunya, p. 518. Dagbøger 1825-1875 Íbid.)

 

Informacions i articles d'opinió publicats en els dies posteriors al Diario de Barcelona, El Pájaro Azul, Revista de Cataluña, El Telégrafo, La Corona i L'Illustration, journal universel

Andersen i Schierbeck van caminar Rambla amunt fins a l’estació de Martorell, que estava situada en el triangle format per l’actual Rambla de Catalunya, Ronda Universitat / Bergara i Gran Via; just en el punt en què es va desbordar la riera: 

 

“[...] un magatzem de fusta —escriu en el seu diari— estava tot inundat, les grans bigues dispersades pertot arreu. Ara ens hi balancejàvem al damunt, ara caminàvem submergits en el fang profund; a la fi vam arribar a l’estació de ferrocarril, que era on s’havia fet la ruptura... Diuen que han mort ofegats un home i un nen; un altre, engolit allà on havien obert la claveguera” (Diari. Íbid.)

 

Durant aquella riuada certament un home va morir en una botiga de la Rambla de St. Josep i un nen es va ofegar al Born. Tot i això, en una carta enviada des de Granada a Henriette Collin tres setmanes més tard, el 8 d’octubre, li escriu:

 

“Jonas i jo vam sortir de Barcelona el dia 16 del mes passat, l’endemà d’haver vist una horrible inundació que va causar la mort de moltíssimes persones, ofegades al carrer.” (Correspondència. Andersen i Catalunya, p. 519. Transcripció de H.C. Andersen. Brevveksling med Edvard og Henriette Collin. Bind III 1861-66, 1936, p. 85)

 

Jean Andrieu. Fotografia estereoscòpica de la Rambla de Barcelona d'entre 1862 i 1876. © Rijksmuseum

Tres anys més tard, el 1865, totes aquestes vivències a Barcelona potser van evocar a Andersen algun paràgraf del divertit conte La tempesta desplaça els rètols (Stormen flytter Skilt), com el que es refereix al temporal presenciat pel protagonista, l’avi, quan era un nen:

 

“La primera nit que passà a la gran ciutat, s'hi va desfermar la tempesta més horrible de què mai hagin parlat al diari: una tempesta com no n'hi havia hagut mai abans en la memòria de la gent.

 “L'aire era tot ple de teules; velles tanques de fusta van quedar tombades; és més, hi va haver un carretó que va córrer per si sol carrer amunt només per salvar-se. L'aire udolava, gemegava, tot eren ràfegues i sotracs: era una tempesta esgarrifosa. L'aigua dels canals pujava per sobre del moll, no sabia on podia estar-se. La tempesta passà amb virulència per sobre de la ciutat i s'endugué les xemeneies; més d'una vella fletxa d'església, orgullosa, hagué de doblegar-se i després no se n'ha rescabalat mai.” (Traducció de Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz, Tots els contes. t. II, 2025. p. 465)

Plànol de Barcelona de 1862 publicat per Manuel Saurí i Josep Matas. A la dreta, detall amb alguns dels llocs esmentats en en text. © Harvard University

 

El que sí va confessar H.C. Andersen és que l’experiència va recordar-li la Fontfreda del conte de fades Ondina (Undina), de Friedrich de la Motte Fouqué, de 1811, que amb altres textos populars van inspirar el seu reconegut conte La dona d’aigua o La sireneta (Den lille Havfrue), publicat el 1837:

 

“Mai no m’havia adonat de la força d’un riu muntanyenc com aquest. Pensava en la Fontfreda del conte de l’Ondina. M’imaginava el conte que se’n podria escriure, d’aquest torrentet, ordinàriament només una riera voltada d’àloes i de cactus, la nimfa de la qual era una nena enjogassada.” (Andersen i Catalunya, p. 536. Text original: H. C. Andersen. I Spanien, 1863. p. 33)

 

H. C. Andersen manifestà, malgrat tot, que a Barcelona s’havia trobat com a casa en aquests deu dies i que hauria volgut continuar el viatge per terra, amb diligència, però finalment, seguint consells com el de Hermann Gerhard Schierberk, ell i el seu acompanyant van optar per fer el trajecte cap a València per mar. El vaixell era incòmode, però el recorregut amb diligència era fatigant; el trajecte, arriscat i perillós en alguns trams, i els horaris, imprevisibles.