Joan-Lluís de Yebra
La novel·la Gabriela, clau i canyella planteja dos assumptes cabdals en la vida de Jorge Amado: la sensualitat femenina, encarnada pel personatge principal, i el canvi politicosocial al Brasil del segle XX, representat d’una banda pel poder dels terratinents del cacau amb el suport de l’església i, de l’altra, per Mundinho Falcão, un polític nouvingut a Ilhéus que pretén eliminar la impunitat dels coronels amb el suport del Diário de Ilhéus, el professor Josué i altres individus, com el sabater Felipe: “un home molt destre arreglant no només sabates i botes, sinó també selles i brides”. (Jorge Amado. Gabriela, clau i canyella. Trad. Anna Alsina Keith. Barcelona: Edicions 62, 1997. Part 1.I, p. 78)
Tot el relat transcorre en espais molt freqüentats d’Ilhéus, com el cabaret Bataclan, l’església de St. Sebastià i el bar Vesúvio, en el qual es reunien els uns i els altres i on l’autor introdueix un altre element rellevant: la gastronomia bahiana elaborada exquisidament per Gabriela
En les diverses adaptacions cinematogràfiques o televisives del llibre, la part eròtica hi té força pes, sobretot en la pel·lícula de 1983; els ingredients polític i gastronòmic, en canvi, també agafen més presència en els guions televisius de 1975 i 2012.
El clima de transformació que en la novel·la impulsa Ilhéus des del feudalisme i l’esclavisme fins a un context social més liberal és representat en totes les versions audiovisuals pels coronels conservadors, d’una banda, i gairebé en exclusiva per la figura del progressista Mundinho Falcão, defugint la missió del protagonista crucial que personifica la teoria revolucionària de la transició: el sabater llibertari Felipe, el qual “representava l’extrema esquerra a Ilhéus, es declarava anarquista en qualsevol ocasió, amenaçava d’escombrar els capitalistes i els capellans d’aquest món”. (Íbid.) Felipe, l’únic filòsof de la ciutat, també divulgava el seu pensament entre les amistats, com el professor i poeta Josué, qui, desil·lusionat amb el trencament del festeig amb una alumna seva, Malvina, “es va empassar tots els fulletons de tapa vermella, va abandonar la poesia i començà una fèrtil carrera de prosista. Era una prosa melada i reivindicativa: Josué es va lliurar a l’anarquisme en cos i ànima. Es va posar a odiar la societat constituïda, a elogiar les bombes i la dinamita regeneradores, a clamar venjança contra tot i contra tothom.” (Op. cit., Part 2.III, p. 285)
Les creences de Felipe també abasten la pròpia personalitat de Gabriela, paradigma de l’alliberament de la dona, que abans de dur al bar Vesúvio els plats que havia guisat, s’havia acostumat a agafar una rosa del pati de casa i se la col·locava darrere l’orella: “notava els pètals vellosos arran de la galta... Havia estat el sabater Felipe –aquell anarquista malparlat que execrava els capellans, però tan educat com un noble espanyol quan parlava amb una dama– qui li havia ensenyat aquella moda. «La més elegant de totes les modes», li havia dit”. (Op. cit. Part 2.III, p. 199)
La flor roja als cabells, però, s’esvaeix quan Nacib es casa amb Gabriela i el turc l’obliga a vestir-se, a calçar-se, a comportar-se com una dama... i a llevar-se la flor dels cabells; Felipe, begut, va recriminar amb vehemència Nacib, en defensa de Gabriela, de la llibertat de la dona:
“–¿Qué hiciste, sarraceno infiel, de mi flor roja, de la gracia de Gabriela? Tenía los ojos alegres. Era una canción, una alegria, una fiesta. ¿Por qué la robaste para tí solamente? ¿La pusiste en prisión? Sucio burgés...” (Op. cit. Part 2.IV, p. 312)
L’acuradíssim treball de Paulo Tavares Criaturas de Jorge Amado (1969) sobre els personatges de les novel·les de l’escriptor no identifica Felipe amb cap persona real, malgrat que un diàleg entre Felipe i el poeta Leonardo Motta ens proporciona un rastre molt evident que podria completar els apunts de Paulo Tavares:
“–Perdoni'm, senyor poeta. Jo només llegeixo prosa, i una prosa molt concreta –va recalcar això de concreta–. Novel·les, mai! Només prosa de combat; les que mouen muntanyes i fan canviar el món. Vostè ha llegit Kropotkin?
L’il·lustre poeta vacil·là. Va voler dir que sí –el nom li sonava–, però preferí evitar-ho amb una frase sonada:
–La poesia està per damunt de la política.
–Y yo me cago en la poesía, señor mío. –Allargà el dit–. Kropotkin es el más grande poeta de todos los tiempos! –Només quan s'exaltava o estava molt begut parlava en castellà pur–. Mayor que él, sólo la dinamita. Viva la anarquía!
Havia arribat alterat al bar i allà havia seguit bevent. Això succeïa un cop l'any i només pocs d'ells sabien que era la forma en què ell commemorava la mort d'un germà, afusellat durant una desfilada militar a Barcelona, feia molts anys. Aquest sí que havia estat un veritable anarquista militant, una persona imprudent i violenta, que no temia res. Felipe va recollir els seus opuscles i els llibres, però no va aixecar la bandera esquinçada. Va preferir sortir d'Espanya per escapar de les sospites que l'envoltaven a causa del seu parentesc. Tanmateix, encara avui, al cap de més de vint anys, seguia tancant el taller i s'emborratxava el dia de l'aniversari de la desfilada i de les morts al carrer. Jurava que tornaria a Espanya per llençar bombes i venjar la mort del seu germà.” (Op. cit. Part 2.IV, p. 311-312)
Qui podia ser el germà de Felipe, el “veritable anarquista militant, una persona imprudent i violenta, que no temia res”?... i qui, el Felipe que “commemorava la mort d'un germà, afusellat durant una desfilada militar a Barcelona, feia molts anys”?
El germà de Felipe només pot ser el litògraf Paulí Pallàs i Latorre, que el 24 de setembre de 1893, uns trenta anys abans del període que narra Jorge Amado, va llançar dues bombes Orsini contra el general espanyol Martínez Campos a la cruïlla de la Gran Via i el carrer de Muntaner de Barcelona. Paulí Pallàs va restar dempeus i no va oposar cap resistència a la detenció; es va limitar a cridar “visca l’anarquia!”. El judici sumaríssim desembocà en l’afusellament de l’anarquista al castell de Montjuïc pocs dies després, el 6 d’octubre a les 9 del matí. Abans de morir, Paulí Pallàs va deixar una proclama: “La venjança serà terrible!”. En el registre civil de defuncions d’aquell dia s’indica que tenia 31 anys i que va morir per traumatisme cerebral.
En efecte, la venjança va ser terrible, perquè si Pallàs havia atemptat contra Martínez Campos per la tortura i l’afusellament de camperols anarquistes a Jerez de la Frontera un any abans, Santiago Salvador va atemptar al Teatre del Liceu, també amb bombes Orsini, just un mes després de la mort del seu company Paulí Pallàs.
Portades de Le petit parisien (© Meisterdrucke), Le progres illustré (© Bibliothèque municiupale de Lyon) i il·lustració de Le petit journal (© BnF Gallica)
A Paulí Pallàs, per cert, encara se li atribueix falsament un altre atemptat amb un “petard” al Teatro São Pedro de Alcântara, actual Teatro João Caetano, de Rio de Janeiro, el primer de maig de 1891. Pallàs va viatjar a Amèrica del Sud a principis de la dècada de 1890; a Rosario va tenir una filla, Leonor, i posteriorment va anar a São Paulo i Rio de Janeiro, on, l’endemà del primer de maig de 1892, no de 1891, en una nota informativa sobre “A festa do trabalho” celebrada en aquest teatre, el diari O Paiz certifica que Paulí Pallàs va intervenir-hi com a orador inscrit, però no s’hi relata cap atemptat, només informa, sense dir qui en va ser el responsable, d’un “Pequeno incidente, ao grito do um “Viva a anarchia”, perturbou por instantes a tranquilidade da reunião, que foi a final restablecida pelas bandas de musica ao som do Hymno Nacional e pelos proprios operarios, que o reprovaram.”
Paulí Pallàs només va tenir un germà deu anys més jove que ell: Just. Hauria pogut ser, doncs, el “Felipe” de Jorge Amado.
Des de l’atemptat fins a l’execució, la informació va traspassar fronteres, i fins i tot el gran xilògraf mexicà José Guadalupe Posada va fer un retrat de Pallàs per al diari El Tiempo, possiblement inspirat en un dibuix de Ramon Miró que s’havia publicat a La Publicidad el 28 de setembre d’aquell any. Justament abans de l’execució, en el diari mexicà es relata la darrera i dolorosa entrevista de Pallàs amb la família:
“La mujer ha referido a un periodista la escena que hubo en el calabozo.
–Pallás –dijo– se mostró impasible al vernos. Después de abrazarnos a todos, a mí, a su madre, a su hermano y a sus tres hijos, como nos viese llorar, nos dijo en catalán:
–No sé por qué os afligís de esa manera, si todo lo más vendré a estar un año preso. Quizás no tanto.”
Paulí Pallàs i Àngela Vallès, que aleshores estava embarassada, van tenir quatre fills: Ricard (21-7-1885), Pasqual (13-4-1888), Leonor (20-4-1890) i Paulí, nascut després de l’execució (22-4-1894). El més pervers de tot plegat és que el nom d’aquest fill, Paulí Pallàs i Vallès, va ser usurpat per un destacat membre dels Sindicats Lliures, una organització fundada el 1919 pel protector de l'usurpador, el general S. Martínez Anido, que també va participar en l’assassinat de l'advocat laboralista Francesc Layret. Anys més tard, ja durant la República, el fals personatge va ser empresonat a Saragossa i fins i tot el 29 de maig de 1931 va aparèixer un article sobre ell i la seva família, amb fotografies, en el diari La Voz, de Madrid, en què mantenia encara l’obscena suplantació de personalitat... a pesar que el fill de l’anarquista ja havia mort feia anys en una inundació al barri barceloní de St. Andreu amb altres familiars, com s'informava en l'edició vespertina de La Veu de Catalunya del dia 3 de setembre de 1926:
“Una de les dues barraques es troba amagada sota un munt de terra despresa i solament pot veure’s part del sostre.
De l’altra no queden en peu més que algunes fustes.
En el major desordre es troben uns quants objectes trencats i tacats de fang: un bagul, uns llibres, unes novel·letes curtes, uns matalassos, un retrat del famós anarquista Pallàs, qui tirà una bomba contra Martínez Campos i un altre retrat d’un nen.”
De l’enterrament, se’n feu càrrec l’Ajuntament de Barcelona, segons consta en la Gaceta Municipal de Barcelona del 20 de setembre de 1926; un dels difunts, naturalment, era “Paulino Pallàs Vallès”.
Potser caldria que després de tants anys, algú esbrinés i fes públic el nom de l’usurpador...
Tornant a Gabriela, en el penúltim capítol del llibre, Felipe va fer un discurs inaugural de la seu de la Unió d’Artistes i Treballadors i la seva Llotja d’Arts i Oficis, instal·lat en un vell local del barri d’Unhão:
“En un aiguabarreig de portuguès i d’espanyol va anunciar que havia arribat l’hora dels treballadors: tenien el futur del món a les seves mans. Aquesta afirmació semblava tan absurda que tothom aplaudia automàticament, fins i tot el senyor Maurício Caires i els coronels del cacau, posseïdors d’immenses extensions de terra i de la vida subjugada de molts homes” (Op. cit. Part 2.IV, p. 450)
En definitiva, i per bé que sembla versemblant que Paulí Pallàs i Latorre sigui de debò el germà de Felipe, no consta enlloc que Felipe sigui Just Pallàs i Latorre ni que l’anarquista real tingués cap altre germà.
Jorge Amado, d’altra banda, que havia estat membre i diputat del Partit Comunista Brasiler (PCB), que es va exiliar per aquest motiu i que des de mitjan dècada dels quaranta va ser la parella de Zélia Gattai, de família anarquista d’origen italià relacionada amb altres anarquistes ibèrics emigrats al Brasil a començaments del segle XX, segurament coneixia la gesta històrica de Paulí Pallàs i, des de la discreta presència d’un sabater, Felipe, i la modèstia del seu negoci, va prendre Pallàs com a referent intel·lectual per amplificar el pensament anarquista i justificar des d’Ilhéus la necessitat del canvi social al Brasil del s. XX.
