Roser Pintó Fàbregas

Samizdat il·lustrat de Cor de gos. Portada i pàgines interiors; la de la dreta amb el diàleg final del capítol VI entre Fiódor i Filip Filípovitx.

El règim soviètic censurava i ocultava tot el que era contrari als seus principis; va fer que molts autors, de fet, la majoria, no arribessin a ser coneguts internacionalment, però la resistència cultural i la lluita per la llibertat d’expressió va aconseguir que algunes obres, només accessibles en el mercat negre, traspassessin fronteres, com El doctor Givago, de Boris Pasternak (1957); Vida i destí, de Vassili Grossman (1959) o El mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov (1940).

 

Cobertes desestimades per a La guàrdia Blanca conservades a l'Arxiu estatal rus de la literatura i l'art. 

Les edicions clandestines eren conegudes amb el terme samizdat (sam “auto” i izdatelstvo “publicació”). Són fruit de la inventiva i la participació col·lectiva per evitar ser detectats per les autoritats, ja que les màquines d’escriure estaven registrades i comprar grans quantitats de paper era motiu de presó. Se seguien diversos mètodes per guardar els textos en microformes o fent-ne còpies amb paper carbó. Cada persona que rebia un exemplar, creava almenys quatre còpies i l’autor molt difícilment podia ser identificat, perquè o bé no signava o ho feia amb pseudònim; els samizdats es van popularitzar durant els anys cinquanta del segle XX.

 

Dibuix de M. A, Bulgàkov per a l'escenografia del seu text Els dies dels Turbin, estrenada a Moscou el gener de 1925. Arxiu estatal rus de la literatura i l'art.

Bulgàkov, nascut a Kíiv, on va estudiar medicina i s’hi va graduar el 1916, va començar a exercir ben aviat la seva professió, que compaginava paral·lelament amb la vocació literària; va començar a publicar el 1919, però sobretot a partir de 1921, quan es va instal·lar a Moscou i optà per abandonar la medicina i dedicar-se únicament a la literatura. El 1925 va publicar amb gran èxit La guàrdia blanca, que posteriorment va dramatitzar amb el títol Els dies dels Turbin i va ser estrenada sota la direcció de Konstantin Stanislavski al Teatre d’Art de Moscou. L’obra va tenir una gran repercussió; s´hi van fer moltes representacions amb una nombrosa assistència de públic; diuen que Stalin la va veure moltes vegades. Durant els anys trenta, però, amb l’enduriment del règim soviètic, l’obra va ser acusada d’elogiar els valors de l’antic règim tsarista, opinió que va anar quallant entre els crítics i a partir d’aquell moment Bulgàkov va caure en desgràcia; no va patir presó no va ser deportat ni sancionat econòmicament, però no va poder publicar ni representar les seves obres. Vetada la seva carrera teatral i veient que la situació s’allargava, el 28 de març de 1930, va escriure a Stalin, defensor anteriorment de la seva obra, en aquests termes: 

 

Text referit per M. A. Bulgàkov de Комсомо́льская пра́вда (Komsomólskaia Pravda) de 14 d'octubre de 1926  

“Després de la prohibició de totes les meves obres, entre les moltes persones que em coneixen com a escriptor han començat a alçar-se veus que em donen el mateix consell:

Escriure «una obra comunista» [...]

Objectiu: escapar de les persecucions, de la misèria i de la perspectiva d'una fi inevitable.

No he seguit aquest consell [...]”

“Escriuen de mi que soc un «ESCOMBRIAIRE de la literatura», el que neteja la brutícia després que hagin «VOMITAT una dotzena d'hostes». [...]”

“9 PREGO AL GOVERN DE L'URSS QUE M'ORDENI ABANDONAR URGENTMENT EL TERRITORI DE L'URSS EN COMPANYIA DE LA MEVA ESPOSA LIUBOV IEVGUÉNEVNA BULGÀKOVA.”

“Apel·lo a la humanitat del poder soviètic i demano que se'm deixi generosament en llibertat, en tant que escriptor que no pot ser de cap utilitat a casa, a la seva pàtria.”

“I si el que he escrit no és convincent i m'he de veure condemnat perpètuament al silenci a l'URSS, demano al Govern Soviètic que em doni una feina adequada a la meva especialitat i que m'assigni a un teatre com a director titular de l'Estat.

Demano exactament i precisament UNA ORDRE D'ASSIGNAMENT DE MANERA CATEGÒRICA, ja que tots els meus esforços per trobar feina en el camp on puc ser de més utilitat a l'URSS, en tant que especialista ben qualificat, han estat un fracàs absolut.”

(Mikhaïl Bulgàkov. Kíev-Moscou. Trad.: Jaume Creus. Barcelona: Edicions 1984, 2022, p. 155-164)

 

Text referit per M. A. Bulgàkov de Жизнь искусства (Vida de l'art) N. 44 de 1927 

 

Tot i les dificultats va seguir escrivint, però no podia viure de la literatura i, menys encara, del teatre, com es desprèn de la carta; allunyar-se del teatre era el que li dolia més. Cal remarcar que més enllà de les fronteres soviètiques Bulgàkov principalment ens ha arribat com a novel·lista; revisant-ne, però, la biografia, ens adonem que la seva vocació real en essència era teatral; tot el seu procés de treball sembla un work in progress per arribar a la culminació amb la representació dels textos. Fa la impressió que les seves novel·les són un treball recopilatori per donar una visió àmplia dels temes, els personatges i els ambients, que arribava a la síntesi amb la dramatúrgia, mentre que el resultat és el que mostrava a l'escenari.

 

Ordre de registre de l'OGPU, manuscrit autògraf de M. A. Bulgàkov de Cor de gos i informe del GPU 

Paral·lelament a la censura aplicada a les seves obres dramàtiques, també va tenir greus problemes amb les novel·les, que tampoc no va poder publicar. Per exemple, el 7 de maig de 1926 l’OGPU va escorcollar casa seva i, entre el material requisat, es van endur el seu Dietari i el manuscrit de Cor de gos, que havia enllestit el 1925. L’obra, que mai no li va ser retornada, es va publicar el 1969. Respecte a la seva obra més destacada, El mestre i Margarita, ell mateix es va autocensurar i el 1930 va cremar-ne el manuscrit de 1928; més tard se’n va penedir i el 1931 la va reescriure durant cinc anys 1931-36; de les revisions posteriors, una tercera versió de 1937 tampoc no la va donar per bona, però el 1939, en fer una lectura a un grup reduït, va percebre l’aprovació dels oients i va decidir portar-la a l’editor, cosa del tot impossible en aquelles moments, com li van fer veure els seus amics; va seguir treballant en la novel·la fins a la mort. El 1940, gairebé cec per la nefroesclerosi que patia, va redactar-la de nou amb l’ajuda de la seva muller, Elena Sergeevna, que escrivia al dictat. L’obra no es va arribar a publicar fins al 1966 en una versió poc polida i censurada; l’any següent, se’n va fer una edició completa a Frankfurt, gràcies a les còpies samizdat. A Rússia, el 1973, va aparèixer la primera edició completa basada en la darrera versió de 1940; el 1989 se’n va fer una nova edició a partir de tots els manuscrits existents. 

Poc abans de morir, també va dictar a la seva dona l’obra La novel·la teatral, que al·ludeix a Stanislavski, la pedagogia del qual se centrava en un dietari, anomenat “novel·la teatral”, que havien d’escriure els actors.

 

Caricatura de K. Stanislavski i M. Bulgàkov publicada a Крокодил (Krokodil), n. 38, setembre de 1927, al·ludint al final de les representacions de Els dies del Turbin.

 

Al principi, Bulgàkov i Stanislavski eren un tàndem exitós, però els va separar la censura i les traves governamentals per tirar endavant els projectes comuns; el moment final de la seva relació es va produir a causa de les grans dificultats per estrenar l’obra La càbala dels hipòcrites, basada en la vida de Molière, a partir de tres obres dramàtiques principals (Tartuf, Don Joan i El malalt imaginari), que Bulgàkov coneixia molt bé, ja que s'havien representat al Teatre d'Art de Moscou; a banda que també havia investigat la biografia de Molière, que va escriure pocs anys més tard; l’obra aborda un tema recorrent en Bulgàkov, “l’artista perseguit”, que també és exposat de manera àmplia a El mestre i Margarita, on el diable, Woland, no suporta l’estupidesa i actua malèvolament davant la hipocresia. Respecte als intents de representació de l'obra, el 1930 va llegir-la a un públic reduït format per Stanislavski i alguns membres de la seva troup, els quals van acceptar de representar-la, però ben aviat va ser prohibida; un any i mig més tard, Màxim Gorki va aconseguir que s’aixequés la sanció, es van recomençar els assaigs, que es van allargar moltíssim, sota diverses direccions proposades per Stanislavski, el qual, després d’haver patit un atac de cor en escena, anava renunciant a les tasques teatrals i es dedicava cada cop més a l’escriptura i la docència, que el duien a passar llargues temporades a l’estranger. El 1935, finalment, va decidir d’abandonar tota vinculació amb aquest projecte. No va ser fins al 1936 que La càbala dels hipòcrites es va poder estrenar, inicialment amb gran èxit del públic, però es va repetir la mateixa situació que amb Els Turbin: la premsa la va criticar amb virulència; Bulgàkov va abandonar amargament el projecte i va arribar a la conclusió que el Teatre d'Art de Moscou era "la tomba de les meves obres”, com el qualificava en el seu dietari. Molière o La càbala dels hipòcrites no es va editar fins al 1962 i va ser representada a Moscou durant tota la dècada dels seixanta.