Roser Pintó

 

McCall’s (novembre de 1967, p. 151) i Cosmopolitan (“Portrait of myself”, juliol de 1978, p. 210)

És coneguda l’anècdota de Truman Capote, que explicava que a 18 anys va conèixer Willa Cather. La suposada conversa va ser peculiar i Capote sempre que podia la narrava, introduint-hi canvis i enriquint-la. De fet, el primer cop que en va parlar públicament va ser en una entrevista que li va fer Gloria Steinem per a la revista McCall’s (1967), però s’hi va referir de nou a Cosmopolitan (1978), fins que va aparèixer a la seva novel·la Music for chameleons (1980), en la qual esmentava la trobada en un parell d’intervius autoficcionats, malgrat que mai, però, va descriure els fets amb profunditat, de cap a peus.

Música per camaleons (Trad. catalana de Quim Monzó, 1988) i primera edició del text original de Truman Capote (1980)

Curiosament l’últim text que estava escrivint el dia abans de morir, el 25 d’agost de 1984, va ser la seva relació amb Cather, que escrivia com a regal d’aniversari per a la seva amiga Joanne Carson a la seva residència de Bel Air, on suposadament es va suïcidar. El manuscrit es va subhastar el 2006 a Bonhams, Nova York, fins ara innèdit, només se’n coneixen alguns fragments publicats a la revista Vanity fair (2006) amb motiu de la venda.

Truman Capote amb Joanne Carson i primer full del manuscrit "Remembering Willa Cather"

Vanity Fair (novembre de 2006, p. 230-233)

Capote, quan tenia 18 anys, freqüentava diàriament la New York Society Library, on investigava sobre la Guerra Civil, ja que volia escriure un llibre basat en les vivències dels seus avantpassats de Nova Orleans i Alabama... a banda, que es guaria del fred del rígid hivern de 1942 a Nova York. El jove s’havia fixat en una dama que tenia uns ulls blaus claríssims, gairebé transparents; reparava en la seva peculiar manera de vestir, la combinació de les robes, les sabates planes, l’absència de cosmètics... tot l’atreia profundament, en especial per la seva singularitat.

Una tarda, cap a les quatre, en sortir de la Biblioteca, va començar una tempesta de neu. Truman va veure la dama d’ulls blaus, desprotegida, poc abrigada i es va oferir a aturar-li un taxi, cosa impossible, en aquelles circumstàncies. Van caminar plegats per Madison i van entrar al restaurant Longchamps a escalfar-se amb una tassa de te. Ell, però, demanà un Martini doble, cosa que va sorprendre la dama, que li va preguntar si tenia prou edat per beure alcohol; ell li va respondre que sí i li va explicar que tenia un projecte literari. Ella li va demanar quins escriptors admirava; Truman va respondre: Flaubert, Turgenev, Proust, Dickens, Forster, Doyle, Maupassant... Ella li demanà quins autors americans preferia i ell va respondre: Jewett, Wharton, James, Twain, Melville, però sobretot adoro les novel·les de Willa Cather My Ántonia i Dead comes for the archbishop, a més dels meravellosos contes A lost lady i My mortal enemy; aleshores li va preguntar si els havia llegits. Ella va respondre que sí, prenent un glop de te, nerviosament; tot seguit va afirmar que coneixia molt bé aquestes novel·les i aquests contes: “I wrote those books!”. Capote tenia al davant la persona que més havia desitjat conèixer en el món, abans que Einstein o Gandhi!

Placa de la New York Society Library (des de 1937 ubicada a l’antiga mansió de John S. Rogers, en el 53 East 79th Street) i primers fulls de la memòria anual de 1942

Willa Cather vivia en el 570 de Park Avenue. Allí es van acomidar. Abans, però, ella el va convidar a sopar, el dijous següent, a casa seva, i li va demanar que portés algun text escrit per ell. Truman Capote es comprà un vestit nou, va reescriure alguns textos, però no sabem què va passar. Fins aquí arriba la història en el manuscrit, que podem provar de completar amb alguns esquitxos que apareixen a Música per a camaleons:

“Vam passar davant d’un edifici on Willa Cather, l’escriptora americana que he admirat més, va viure els últims anys de vida amb la seva companya Edith Lewis; sovint seia davant d’aquella llar de foc i bevia Bristol Cream i observava com la llum del foc inflamava el pàl·lid blau-prada dels ulls genials i serens de la senyora Cather”. (p. 170)

Menú de finals dels anys trenta del restaurant Longchamps (Madison Ave / 59th St)

En els documents personals de l’escriptora, no hi ha cap rastre de la relació amb Capote; de fet, ell en va començar a parlar quan ja feia 20 anys que ella era morta. Res no és verificable, tot i que val a dir que en la biografia oficial de Cather, se’n fa esment.

El text definitiu de Capote resta inacabat, només queden les diverses versions fragmentades, amb canvis o afinant els punts on flaquejava, com per exemple, que no la va reconèixer, malgrat tenir-ne una fotografia a la seva habitació, que en una de les versions remarca que era una foto de més jove; divergències també en el que van prendre al Longchamps (te o xocolata, martini doble o sec...) i en la conversa sobre els autors literaris.

Sigui com sigui, l’anècdota és bonica i està meravellosament escrita. Se non è vero, è ben trovato.