Eduard Sanahuja i Yll

 

Ens diu Sam Abrams, en una entrevista de Jordi Nopca al diari Ara (“Ensenyem literatura a partir d’esquemes obsolets”, 21-04-2023), que Eliot li va ensenyar a llegir en tres direccions: en primer lloc, la tradició pròpia; en segon lloc, la tradició regional; i, finalment, la tradició mundial. En el meu cas, la tradició pròpia és la catalana; la literatura “regional” és l’escrita (o parlada) en espanyol i en altres llengües romàniques, com ara el portuguès, el gallec, els francès, l’italià...); quant a la literatura universal, hi incloc les literatures “occidentals” molts més “veïnes” (anglosaxona, alemanya, russa, txeca, polonesa, sueca, etc.) i les altres literatures, més exòtiques, com ara l’aràbiga, la xinesa, la japonesa, les literatures “africanes”...

Mecanoscrit original del poema “Odzież” (Roba), inicialment titulat “Szalik” (Bufanda), amb la versió catalana de J.M. de Sagarra Àngel i, al mig, el poema que ha inspirat: “Vellesa”.
 

És evident que, per conèixer les literatures “menys veïnes”, més llunyanes o més exòtiques, ens hem de valdre de les traduccions. Cal dir que les traduccions, com les canalitzacions d’aigua o com la mateixa vida, són un sistema de pèrdues. Es perd, però es conserva. La pèrdua és un mal menor que cal minimitzar, però que en darrera instància permet fer arribar aigua on no n’hi ha, permet conèixer autors i autores que serien inaccessibles, i permet, en el tercer exemple, gaudir i patir l’experiència de viure.

Les persones que escrivim estem immerses en el magma de les aportacions literàries dels qui ens han precedit i dels coetanis, i bastim la nostra obra interactuant, dialogant amb tot aquest immens bagatge lingüístic i literari, actualitzant-lo des del nostre temps i la nostra circumstancialitat. En aquests sentit som autòtrofs, heteròtrofs, paràsits i simbiòtics, tot alhora, en una intertextualitat que és un senyal d’identitat de la literatura occidental des del final del segle XIX.

 

Josep M. de Sagarra Àngel. “La sublimitat del que és quotidià”. El Punt Avui, 16-02-2012

He conegut Wisława Szymborska a través de diverses traduccions. La primera és l’antologia Vista amb un gra de sorra, publicada per Columna Comunicacions l’any 1997 (un any després que Szymborska rebés el Nobel). Es tracta d’una traducció feta per Josep M. de Sagarra Àngel, que, a “La sublimitat del que és quotidià” (article en què es refereix a Szymborska, publicat a El Punt Avui el 16-02-2012), ens diu: “En el moment de la concessió del premi, l’Àlex Susanna era a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt i l'únic títol de Szymborska que hi va trobar va ser View with a grain of sand (Harcourt, 1995), un recull fet pel també poeta polonès i eminent traductor, resident als EUA, Stanisław Barańczak, traduït a l'anglès pel mateix Barańczak i Clare Cabanagh. De Szymborska, fins llavors, n'eren coneguts a Espanya solament dos poemes (“El número pi” i “Los dos monos de Brueghel”), publicats a Poesía polaca contemporánea (Rialp, 1994) [...] Susanna va comprar els drets del recull de Barańczak i me'n va encarregar la versió catalana”. Esther Tusquets, per la seva part, en va adquirir els drets en castellà i en va encarregar la traducció a Anna Maria Moix i Jerzy Sławomirski (Paisaje con grano de arena, Lumen, 1997).

Wisława Szymborska, que en tota la seva vida va publicar un total de 350 poemes, era, doncs, una autora poc coneguda quan va rebre el premi Nobel. No obstant això, segons el meu parer ha estat un dels premis Nobel menys controvertits dels darrers 30 anys i, a la llarga, Szymborska ha obtingut un reconeixement que considero unànime, probablement per, com ens revela Sagarra Àngel, “la quotidianitat de les experiències narrades i un microcosmos, evidentment cracovià, però que s'adaptava a meravella a qualsevol altre indret (“Més que no pas pels grans temes –solia dir la poeta–, és pels petits detalls que se salva la poesia”); l'humor fi, el comentari irònic; la intel·ligència, però també la intuïció; i, en fi, un agnosticisme i un feminisme perfectament assequibles.”

Amb posterioritat, Szymborska va ser traduïda al castellà a Hiperión (El gran número, Fin y principio, y otros poemas, 1997, a càrrec de diversos traductors). Hi afegirem Poesía no completa (Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 2002), Instante (Igitur, 2004), Dos puntos (Igitur, 2007), Aquí (Bartleby, 2009), Amor feliz y otros poemas (Bid & co., 2010), Saltaré sobre el fuego (Nórdica Libros. 2015), Antología poética (1945-2006; Visor Libros, 2015), Prosas reunidas (Malpaso, 2017), Correo literario (Nórdica Libros. 2018) i Canción negra (Nórdica Libros. 2020). En català, també disposem de la traducció que Joanna Bielak va fer d’Instant (Cafè Central i Eumo Editorial, 2018).

 

Algunes de les traduccions al català i l’espanyol de Wisława Szymborska esmentades més amunt

Ara ve quan he de confessar que sense la lectura de Szymborska almenys dos dels meus poemes probablement mai no haurien estat escrits. Es tracta de “Creences” (Magnicidi, AdiA, 2022), deutor de “Descobriment” (“Odkrycie”), poema pertanyent al recull Un cas qualsevol (Wszelki wypadek, 1972); i de “Vellesa”, també del llibre Magnicidi, que em remet, necessàriament, al poema “Roba” (“Odzież”) , del poemari Gent dalt del pont (Ludzie na moście, 1986). Els dos poemes de Szymborska formen part de l’antologia Vista amb un gra de sorra, ja esmentada abans. Em referiré ara només al segon d’aquests poemes, “Roba”:

 

Mecanoscrit original del poema “Odkrycie” (Descobriment), amb la versió catalana de J.M. de Sagarra Àngel i el poema que ha inspirat: “Creences”

 

El poema de Szymborska em sembla extraordinari per la capacitat d’universalitzar la banalitat d’una situació (una visita al metge) a partir de la dissolució del subjecte poètic, gràcies a la multiplicitat de persones verbals en què es conjuguen els verbs i a una enumeració (no gens caòtica) de peces de roba, períodes temporals (”tres mesos, un any...; “abans de dormir, després de menjar”) i possibles accions verbals (desar, penjar, témer, suposar...), de manera que es produeix una concreció dins la inconcreció, referida a un subjecte dissolt (tu, jo, ells...) i caracteritzat per la fragilitat (“amb mans encara tremoloses”). En la meva lectura, he atribuït aquesta fragilitat a la vellesa, a la persona gran que visita el metge tement que serà sentenciada. És cert que Szymborska no tipifica com a “vell” o “vella” els possibles personatges del poema (ja hem dit que el personatge està “dissolt”); tanmateix, crec inevitable relacionar el subjecte amb la vellesa, perquè la situació que Szymborska presenta sol afectar més sovint els vells, que es troben més a fregar de la mort, que la gent jove.

Traduccions a l’espanyol d’“Odzież” (Ropa), a cura d'Anna Maria Moix i Jerzy Sławomirski, i l’anglès (Clothes), per Stanisław Barańczak i Clare Cabanagh  

Un cop en aquest estadi de lectura, el que és fonamental és que es produeix una vinculació simbòlica de la vellesa amb la roba, que al seu torn enllaça amb el fet de viure: la roba és útil mentre ets viu, i els vells es vestiran mentre no morin. Així, treure’s la roba és preparar-se per morir, mentre que vestir-se és un perllongament de la vida. Tot això s’infereix del desenvolupament del poema, és a dir, de la seva magnífica arquitectura, i del vers final, que és clau en la identificació de vestir-se amb viure, manifestada amb el toc d’ironia tan propi d’ella: la roba encara ens servirà.

 

Traduccions de “Vellesa” al polonès, per Dorota Szmidt (2023), i l’espanyol, per l’autor (2023)

 

Quant al meu poema, “Vellesa”, no és un calc del poema de Szymborska; és un poema diferent. Però conté, com el poema de Szymborska, el lligam de la roba amb la vellesa, vincle que en el meu cas no està centrat en el fet vestir-se i desvestir-se “voluntàriament", traient-se i posant-se la roba: el subjecte ja no es desvesteix, sinó que espera que la roba li caigui sola, potser com cauen les fulles dels arbres i les plantes quan arriba la tardor. El meu és un poema més desesperançat, perquè el de Szymborska guarda encara l’alegria del viure. Amb tot, el que em sembla evident és que la roba de Szymborska és present d’alguna manera en el meu poema. La poeta polonesa va parlar a cau d’orella a un poeta català, des de la distància de la seva llengua, des de la distància de la seva cultura i des de la distància del seu temps. Li dec alguna cosa a Wisława Szymborska. Crec que li dec l’espurna inicial del meu poema. Però sobretot li dec el seu mestratge. És així com l’experiència del viure s’entrellaça amb l’experiència lectora. És així com el terreny de joc de la poesia es fa infinitament gran.