Roser Pintó

 

Possibles siluetes retallades de Jane i Cassandra Austen. Al centre, nota manuscrita de Jane Austen «Profits of my novels».

L’entorn pot ser decisiu per emparar o perjudicar el creixement de les persones. En el cas dels artistes, els escriptors o de qualsevol creador, gaudir d’un espai plàcid és fonamental, com també és important disposar del màxim de temps possible: no haver-se d’ocupar de tasques quotidianes rutinàries ni de resoldre entrebancs banals que inevitablement sorgeixen i limiten el temps de manera considerable. En general, les parelles o les persones properes als creadors, que els admiren i creuen en la seva vàlua, actuen com a filtre per poder potenciar, afavorir i rellevar els artistes d’aquestes tasques no creatives; hi ha molts exemples: gràcies a Alice B. Toklas, Gertrude Stein va poder escriure i endolcir la seva tertúlia artística amb els pastissos d’Alice; Katia Mann va proporcionar silenci, anècdotes i personatges a Thomas Mann; Anna G. Dostoiévskaia va actuar com a administradora i secretària de Fiódor M. Dostoievski, de qui taquigrafiava els textos que ell li dictava o, semblantment, Cassandra Austen, que va alliberar la seva germana Jane de les tasques domèstiques per regalar-li el temps que requeria per escriure.

Aquests personatges a l’ombra són molt beneficiosos; acostumen a fer de marmessors, si sobreviuen als autors, ocupant-se que, per exemple, els manuscrits acabin dipositats en institucions públiques i garantir-ne, així, la conservació. De vegades, però, tendeixen a convertir-se en indispensables i poden acabar fent de l’artista un ésser depenent i incapaç de realitzar les accions més simples, cosa que té com a conseqüència una delegació de responsabilitats cada cop més gran i, doncs, l‘extralimitació de funcions per part dels col·laboradors, que fins i tot poden acabar controlant tota la projecció exterior de l’artista.

A l'esquerra, Pemberley, col·lagrafia en 4 matrius de Roy Willingham, 2n premi «Hommage à trois» 2025; a la dreta, llapis i aquarel·la amb Jane Austen d'esquena, per la seva germana Cassandra, 1804.   

Les bones intencions i l’estima de Cassandra Austen per la seva germana són indiscutibles, però les decisions que va prendre respecte al seu llegat, especialment en la correspondència, van ser nefastes. Sabem que, un cop morta Jane, Cassandra va esporgar, destruir i dispersar l’epistolari; tres decisions que, per manca de documentació, han impedit que es puguin fer estudis posteriors sobre l’escriptora i se n’hagi pràcticament arruïnat la possibilitat de realitzar cap biografia seriosa ni cap crítica literària documentada, ja que no es poden establir relacions entre les epístoles i les novel·les.

Els manuscrits descrits per Jane Austen a través del personatge Catherine, en la novel·la Northanger Abbey, 1818, i la versió catalana de Jordi Arbonès. L'abadia de Northanger, 1991. 

Es calcula que Jane Austen va escriure més de 3.000 cartes, de les quals es conserven aproximadament un 5%, justament les més anodines i innòcues. Segurament, la finalitat de la destrucció dels documents va ser protegir la memòria de Jane i de la seva pròpia família per eludir ofenses i injúries. Un cop destriades les cartes, Cassandra les dispersà en un intent de repartir “el bon record” de Jane entre els nebots, els amics i els admiradors. Miraculosament algunes, amb missatges comprometedors, de contingut incòmode, es van salvar i ens permeten fer-nos una idea de com havia de ser de rica la correspondència entre les germanes, que es comunicaven amb franquesa, sense filtres ni tabús; eren molt íntimes i Cassandra va entendre que el que Jane li escrivia només era per a ella, que no seria entès, com per exemple quan a finals d’octubre de 1798 Jane li fa saber amb humor negre la mort d’un nadó:

«La senyora Hall, de Sherborne, ahir es va haver d’allitar, perquè va infantar un nen mort unes setmanes abans del que esperava a causa d'un ensurt. Suposo que, sense saber-ho, va mirar el seu marit.»

... o com quan opina, amb acidesa, sobre el futur del seu nebot Dordy (George), fill del seu germà Edward, aleshores tan bufó: 

«M’agrada molt que el meu estimat petit Dordy em recordi... quina ximpleria, perquè sé que tot s'acabarà aviat. El meu afecte per ell serà més durador. Pensaré amb tendresa i delit en el seu rostre bell i somrient i en les seves maneres afectuoses abans que, d’aquí a uns pocs anys, es converteixi en un home ingovernable i desagraït.»

Carta manuscrita de Jane Austen a la seva germana Cassandra (Steventon,  dissabte/diumenge 27/28 d'octubre de 1798. Transcripció.

A més de les cartes, també hi ha una absència documental important: els dietaris. És força desconcertant que no en quedi cap rastre, ja que, a part de ser una eina molt útil per a una escriptora, els diaris personals eren molt comuns a Anglaterra, sobretot els realitzats per dones.

Igualment és inexplicable la manca de manuscrits complets de les seves novel·les; només han sobreviscut fragments esparsos, amb l’única excepció del manuscrit complet de Lady Susan, que es conserva a la Morgan Library & Museum de Nova York i que en realitat és una còpia autògrafa per a l’editor, amb molt poques correccions. La resta de manuscrits se suposa que va ser destruïda durant el transcurs de l'edició i nomes resten pàgines soltes.

El procés de treball de Jane Austen consistia a no donar cap obra per bona fins que no superava la lectura i l’aprovació del seu petit cercle familiar; el resultat era una forta esporgada que obligava a passar en net la novel·la per fer-la intel·ligible a l’editor.

A part de l’absència de textos íntims, tampoc no disposem d’imatges físiques que permetin de conèixer o imaginar la seva aparença física en diferents edats de la seva vida. Curiosament, l’únic retrat seu conegut és un dibuix a llapis i aquarel·la fet per Cassandra el 1810, en el qual la veiem vestida de blanc i amb còfia, a 35 anys aproximadament. A partir d’aquest esbós s’han fer altres versions; el 1869, per exemple, James Andrews en va fer una aquarel·la perquè es preparés un gravat de gust victorià destinat al frontispici del llibre de J. E. Austen-Leigh A Memoir of Jane Austen, 1870.

Jane Austen per Cassandra Austen (1810),  James Andrews (1869) i gravador anònim (1870)

Des del punt de vista legal no es pot objectar res al control i la construcció de la imatge pública de Jane Austen per part de la seva germana, ja que a començaments del segle XIX no hi havia cap legislació referida a la propietat intel·lectual; actualment, la documentació de més de cent anys forma part del patrimoni històric i és, doncs, de domini públic. Malgrat tot, hi ha punts foscos, com els conjunts epistolars, atès que la intimitat de la correspondència, que és emparada per la llei de protecció de dades, entra en l’àmbit de la privacitat i per fer-la pública cal, per tant, l’autorització dels titulars —qui envia i qui rep la carta—.

Comunament, els hereus acostumen a acceptar que els fons documentals estiguin dipositats en institucions públiques, on són preservats i conservats, però respecte a la difusió, hi solen haver restriccions, definides en clàusules relatives a la correspondència privada en sentit estricte, sobretot quan hi ha persones vives o properes implicades. El millor per a aquest tipus de documents és deixar-los en espera en una institució i no destruir-los mai, ja que el pas del temps farà que les intimitats deixin de ser-ho, en no existir els implicats, i la moral i les normes socials siguin més permissives; quan esdevinguin patrimoni públic, tindran la possibilitat de passar de ser “correspondència privada” a “obra literària”, en el cas que es publiquessin.