Joan-Lluís de Yebra
Marcel Pagnol va sentenciar encertadament el 1947 que Jean Baptiste Poquelin va néixer a París i Molière, a Pesenàs, on va viure entre 1650 i 1656. De fet, la gran dissemblança entre el nom i el pseudònim també ressalta la distància entre el dramaturg mediocre i el comediant brillant.
M. de Pourceaugnac i el seu blasó. Dibuix de François Pierdon, gravat per Horace Castelli (1858). Collection Jaquet.
Per bé que Molière hagi tingut com a estímul caràcters innocus, per estereotipats, de la commedia dell’arte, el dramaturg no va poder evitar les amenaces i fins i tot agressions físiques i verbals per part d’alguna de les persones i institucions en què es va inspirar per crear els seus protagonistes teatrals.
Qui va inspirar Pourceaugnac segons Jean-Léonor de Grimarest. La vie de M. de Molière. Paris: Jacques Le Febvre, 1705.
Als salons de París, les aristòcrates assistents a les tertúlies li van servir per a escriure Les dones sàvies o Les dones ridícules, com anys enrere les visites sabatines de Molière a la barberia de Geli, a Pesenàs, van ser una talaia òptima per conèixer no només el que deia la gent que hi passava, sinó també per familiaritzar-se amb la llengua en què ho feia: l’occità.
Els textos de Molière, en francès naturalment, de tant en tant inserien fragments circumstancials en altres idiomes (llatí, italià, espanyol…), però en cap obra seva no incorpora un personatge que mai no usi el francès, llevat en Monsieur de Pourceaugnac, en què apareix en més d’una escena del segon acte una esposa impostora, Lucette, que s’expressa únicament en occità, pesenenc, per ser més exactes. Molts autors, com Adelphe Espagne (1876), Auguste Brun (1911) –que discrepa de l’anterior en algunes anàlisis–, Patrick Sauzet (2004) o Claudi Assemat (2016), destaquen la facilitat amb què Molière va assimilar i emprar per escrit una llengua per a ell estrangera.
Molière. Mosieur de Pourceaugnac. Acte II, escenes VIII a X. Comédie Française, 2001. TV (Per vídeo complet: aquí)
Molière. Mosieur de Pourceaugnac. Acte II, escenes VIII a X. Comédie Française, 9 abril 2022. TV (Per vídeo complet: aquí)
L’argument de la farsa se centra en el laberint d’argúcies muntat per un intrigant d’origen napolità, Sbrigani, que pretén evitar un matrimoni pactat per un pare, Oronte, que vol unir la filla, Julie, a un gentilhome llemosí, Pourceaugnac. La víctima és el pare, però el destinatari de totes les befes és el malaurat llemosí... inclosa la de les mullers fictícies.
Il·lustració de Janet Lange, "Le Panthéonpopulaire illustré" (1851), i Les souvenirs et les regrets du vieil amateur dramatique... (1861)
Un altre detall que remarca el geni de Molière, en aquest cas didàctic, és la introducció d’un personatge francòfon del tot innecessari, Nérine, ja que la família simulada de Pesenàs era suficient per comprometre Pourceaugnac; el paper de la segona muller simulada, Nérine, és el de “mirall” lingüístic de Lucette en l’escena IX del segon acte, atès que facilita la comprensió per part dels espectadors de les intervencions fetes exclusivament en occità per la “falsa gascona”, mitjançant la repetició de cadascuna de les invectives dedicades al llemosí, ara traduïdes a una llengua d’oïl molt propera al francès: el picard de Nérine. La presència en escena d’una figura-crossa entre l’occità i el francès, doncs, podria tancar la llarga polèmica sobre la intenció de Molière de posar en boca de Lucette un occità genuí i no un “francès occitanitzat”. En realitat, més que no pas interpretar el paper d’una “falsa gascona”, Lucette és una “falsa muller” gascona de Pourceaugnac.
Fragments de les escenes VII i VIII del segon acte en la primera edició de M. de Pourceaugnac (1670)
Que Lucette sigui occitana, pesenenca, té sentit, atès que “Porçaunhac” també era occità, malgrat que llemosí; observem, per cert, que hauria de ser “Pourceaud” (Porçaud), perquè “-nhac” (gnac, en francès) és terminació cèltica dels patronímics gascons, no llemosins.
The dramatic Works of Molière, v. III. translated into English prose […] by Charles Heron Wall. London: George Bell & sons, 1889.
Si en la rigorosa adaptació parafràsica anglesa de Charles Heron Wall (1889) Lucette parla escocès i Nérine, un dialecte de l’anglès, i en la versió metafràsica espanyola de Julio Gómez de la Serna (1945) tothom usa una sola llengua, l’espanyol, sense cap matís ni tan sols dialectal; en català, també anomenat “llemosí” durant la Decadència, coneixem algunes traduccions d’aquesta obra de Molière, de les quals són destacables tres: una, anònima, un manuscrit rossellonès de 1787; una segona, un manuscrit menorquí de Vicenç Albertí Vidal, de c. 1815, i l’última, de la Catalunya central, traduïda per Alfons Maseras i publicada el 1934.
Manuscrit inèdit de la traducció catalana anònima de 1787 (Fons Ch.Vallat de la Biblioteca Municipal de Montpeller)
El manuscrit rossellonès és el més fidel a l’original de Molière, ja que conserva les intervencions en occità; però comet un desencert molt greu en permutar els noms dels caràcters femenins de l’acte 2n, escena IX: Lucette esdevé Nérine i aquesta, Lucette. El manuscrit maonès, en canvi, que Albertí titula Don Pere de Nyiquinyac, no respecta l’idioma original de “Llucieta”, que aquí xerra en català. La d’Alfons Maseras, finalment, tampoc no copsa la subtilesa de Molière en recórrer a l’occità emprat per “Llucieta”; Maseras hauria pogut mantenir el text original occità en ser, com el català, una llengua gal·loromànica… o actualitzar-lo a través d'una variant del gascó com l’aranès, per exemple.
Manuscrit inèdit de la traducció menorquina de Vicenç Albertí Vidal (c. 1815) (Ms. 4137 de la Biblioteca de Catalunya)
La dificultat per traduir aquest text de Molière, en fi, és gran, perquè cal optar per una literalitat que invalida el pes del llenguatge usat per Lucette i Nérine o l’adaptació, que obliga el traductor a acomodar aquests personatges a la realitat sociolingüística de cada lloc, com va fer Charles Heron Wall... Només quedaria en l’aire si també caldria “aclimatar”, d’una manera més semàntica que no pas fonètica, el nom de la figura que dona nom al sainet: Porcar, Porcell, Pigman, Sow, Porco, etc. Potser aquí trobem un dels motius pels quals Monsieur de Pourceaugnac és la peça més representada a França i, per contra, una de les menys interpretades més enllà del context francòfon.
Fragments de les versions catalana, Alfons Maseras (1934), i espanyola, Julio Gómez de la Serna (1945)
