Roser Pintó

Ichiyō Higuchi (IH) va començar a escriure el seu diari a 14 anys; sis anys més tard, el 1892, va publicar la primera novel·la curta. En total va escriure 21 contes, possiblement més autobiogràfics que no pas el propi dietari, en els quals retrata els seus familiars, sovint redimint-los o idealitzant-los.

El pare, Noriyoshi (1830-1889), un camperol d’alt rang que es va traslladar, ja casat, a Edo amb l’esperança d’arribar a tenir la categoria de samurai, ho va aconseguir, però els canvis socials de l’era Meiji van comportar la supressió dels privilegis dels samurais i es va veure obligat a treballar, sense gaire èxit, ja que l’ètica del samurai és contrària al comerç i rebutja el mercantilisme. Amb un final extrem, en el conte Nigorie, にごりえ, 1895 (Aguas cenagosas), hi apareix un personatge a qui la mala vida i la poca fortuna l’aboquen a matar la seva amant i a suïcidar-se com un samurai:

“En cambio, el hombre se hizo un seppuku perfecto. Conociéndolo del tiempo en que era colchonero yo no pensaba que fuera un hombre valiente, pero su muerte sí que fue gloriosa, resultó ser un varón admirable”. (p. 49. Kaikron).

Escriptori d'Ichiyō Higuchi

“Es duro para ti, Oseki, lo sé, pero debes pensar en tus padres, en tu hermano, en tu hijo. Porque si has sido capaz de suportar todo esto hasta hoy, no hay razón para que no puedas seguir haciéndolo. ¿Piensas que el divorcio será la solución? (...) Una vez cortados los puentes, no podrás volver a ver a tu hijo jamás. Si de lo que se trata es de llorar de pena, ¿acaso no vale más hacerlo siendo la esposa de Isamu?”. (p.106. Erasmus).

El germà gran, Sentarō (1864-1887), va ser víctima de l’alcoholisme, addicció que va superar el darrer any de la seva vida, però va emmalaltir de tuberculosi i morí amb només 23 anys; el seu pare va quedar molt afectat i al cap d’un any també va morir. Hi ha un personatge afí en el conte Umoregi, うもれ木, 1892 (El ermitaño), en el qual IH retrata un jove que de noi havia comés un robatori, però se’n penedeix i suposadament es redimeix:

“... ese hombre despreciable se había convertido en el digno caballero Tatsuo, como si de otra persona se tratara. Y a medida que conversaba con él, simpatizaba más y más con su corazón noble” (p. 50. Satori).

El segon germà, Toranosuke (1866), es decantà cap a la vida llibertina i desenfrenada, fins al punt que la família el va abandonar.

IH fa aparèixer nois abandonats i desatesos en els seus contes, com a Wakare michi, わかれ道, 1896 (Camins que se separen), protagonistes depravats i embrutits que encara conserven un bri de bondat, com a Ōtsugomori, 大つごもり, 1894 (Día de año viejo), o fins i tot de sensibilitat, com a Kono ko, この子, 1896 (El sonido del Koto):

“Él no había conocido ni el amor ni la compasión, e incluso ignoraba qué aspecto podía tener la persona que tocaba el instrumento; pero al oír esa música que venía de más allá de los muros del jardín, se sintió feliz.” (p. 86. Erasmus).

La segona noia i quarta en ordre de germans és la pròpia Ichiyō (nascuda Natsuko, 1872-1896); va ser la preferida del pare, que li va permetre estudiar, cosa poc habitual en les noies de la seva època; de fet, va confiar en ella fins al punt de nomenar-la cap de família. En morir el pare, IH, amb només 17 anys, va ser la responsable de la mare i la germana; va mantenir la família, primer amb una botiga que no va funcionar i després, escrivint. En els seus escrits, s’hi veu reflectida en molts dels personatges, especialment en Midori, protagonista de Takekurabe, たけくらべ, 1895 (traduït al català amb els títols El darrer any de la infantesa i A veure qui és més alt. Midori una petita geisha), on relata el pas de l’adolescència a la joventut; una època feliç, en què tot està per fer i la vida és lliure de responsabilitats. A Yuki no hi, 雪の日, 1892 (Dies de neu) descriu un moment important en la seva vida, quan es va enamorar del seu mentor, Nakarai Tōsui; una relació que no va anar endavant. En el relat imagina l’error que hauria comés si el vincle s’hagués consumat:

“Mes, ai, tant és que la visita inesperada sigui una gràcia de la neu, o que provingui del dolç encanteri de les flors o de la lluna, perquè a mi ja no em commou la seva bellesa. Em quedaré pensant com d’altres, en una ocasió semblant, agafarien el pinzell i n’escrivien un poema. Tot el que sento és una enveja ben enutjosa! Trista de mi, que l’única cosa que em cal esperar d’aquestes llarguíssimes nevades és una burxada roent en la vella memòria...” (Els Marges, 95, p. 10

Ichiyō va morir de tuberculosi a 24 anys; la seva mare va seguir-la ben aviat, al cap de 14 mesos, només la va sobreviure la germana petita Kuniko (1874), que va ser la més afortunada de tota la família, amb un bon i fructífer matrimoni d’onze fills. IH no va poder veure el futur de la seva germana, però sempre va creure que la sort podia arribar inesperadament, com explica a Wakare michi, わかれ道, 1896 (Camins que se separen):

“Et sorprendrà la notícia, Kitxan. Demà deixo aquella trista rebotiga. Ha anat tot tan de pressa que entenc que et desconcerti. Ni jo mateixa no m’ho acabo de creure.” (p. 126. Camins que se separen).