DOS MITES AL VOLTANT DE LA MORT DE MOLIÈRE

0:00

Joan-Lluís de Yebra 
 
La llegenda sosté que Molière va morir en escena, vestit de groc o verd, mentre representava El malalt imaginari; d’aleshores ençà, el color groc és maleït en els teatres espanyols, com el verd ho és en els escenaris francesos. La realitat, però, és una altra, atès que, en primer lloc, Molière va morir a casa seva cap a les deu del vespre del 17 de febrer de 1673, a prop del Teatre del Palais-Royal, on poques hores abans havia representat per darrera vegada el paper d’Argan, per bé que certament es va sentir malament al final de l’obra, en l’últim entremès (intermedi). Just en el moment en què Bachelierus va pronunciar un tercer “juro”, Molière va tenir un atac de tos que va intentar d’encobrir amb un riure forçat. Devien ser quarts de cinc de la tarda, ja que en el segle XVII les representacions teatrals parisenques eren entre les 14 i les 17 h.
 

Charles Varlet, dit La Grange, dibuixat per Pierre Brissart i gravat per Jean Sauvé (Les oeuvres de Monsieur de Molière, t. 7, 1682, p. 128). A la dreta, reinterpretació del retrat de La Grange per Frédéric Hillemacher (Troupe de Molière, 1858, p. 56-57)

Dos actors de la companyia de Molière van ser testimonis del que passà aquella tarda-vespre del 17 de febrer de 1673; l’un, Charles Varlet “La Grange”, es va limitar a deixar-nos una concisa informació per escrit en el seu registre, avui conservat a la Biblioteca de la Comédie Française. La nota diu així:
 
“Aquell mateix dia, després de la comèdia, cap a les deu del vespre, el senyor de Molière moria a casa seva, rue de Richelieu, després d’haver interpretat el paper del Malalt imaginari, molt afectat d’un refredat i una pneumònia al pit que li va provocar un fort atac de tos, de manera que amb els grans esforços que va fer per escopir, es va trencar una vena del seu cos i des d’aleshores no va viure més de mitja hora o tres quarts.” (Charles Varlet de La Grange. Registre: 17 de febrer de 1673. Trad. JLY / AIDA)
 
Registre de La Grange (1658-1685) : précédé d'une notice biographique, publié par les soins de la Comédie-Française... a cura d'Edouard Thierry. Paris, Comédie-Française, 1876, p. 140-141
 
L'actor Michel Boyron, dit Baron, vist pel pintor Nicolas de Largillière, c. 1710 (Museu d'art Jacint Rigau-Serra, de Perpinyà); a la dreta, cadira on
Molière actuà per darrer cop, avui conservada a la Comédie Française
 

L’altre actor, el jove Michel Baron, va ser al seu costat en aquells moments. El primer biògraf de Molière, Jean-Léonor Le Gallois de Grimarest, que per cert no conegué directament el dramaturg, va descriure aquelles hores tal com li havia relatat personalment Michel Baron:

 

“En acabar l'obra, Molière va agafar la bata i entrà al camerí de Baron; li va demanar què deien de la seva obra. El senyor Baron li respongué que les seves obres sempre tenien un gran èxit quan es veien de prop i que, com més es representaven, més les apreciaven; però, va afegir, em sembla que us trobeu pitjor que abans de la representació. És cert, Molière li va respondre: "Tinc un fred que m'està matant". Baron, després d’agafar-li les mans, les va trobar gelades; les hi va posar en el seu maniguet per escalfar-les; va fer cridar els seus portadors per dur-lo de seguida a casa seva i no deixà la cadira, per por que no li passés cap accident des del Palais Royal fins a la rue de Richelieu, on s'allotjava. Quan era a la seva cambra, Baron va voler que prengués una mica de brou [...] Ei! no, va dir, els brous de la meva dona són una aigua massa forta per a mi, ja saps tots els ingredients que hi posa: dóna'm un trosset de formatge parmesà.” (Trad. JLY / AIDA)

 
Jean-Léonor Le Gallois Grimarest. La vie de M. de Molière. Paris, Jacques Le Fevre, 1705
 
El color del vestuari del personatge Argan, interpretat per Molière, és una altra falsedat; popularitzada a França a mitjan segle XIX, quan es va difondre que Molière anava vestit de verd, els espanyols van acomodar la versió a un mite cromàtic propi, el groc, que en el terreny taurí és maleït en ser, diuen, l’últim color que veuen els toreros banyegats de mort: el del dors de la capa de brega. El verd, per a uns, i el groc, per als altres, doncs, ha estat i és encara un color malastruc en el territori teatral. La realitat, però, és que en la faràndula reial de Molière, també hi havia un responsable de vestuari, el sastre Jean Baraillon, que detalla així com anava abillat el personatge en qüestió:

“Argan és vestit com un malalt, amb mitges llargues, xinel·les, calces llongues i estretes, una camisola vermella amb alguns galons o puntes, un mocador de coll amb vells guarniments col·locats negligentment, una gorra de nit amb còfia de randes” (Molière. Malade imaginaire. Liege, Broncart, 1703. Trad. JLY / AIDA)

Descripció del vestuari d'Argan a partir de les indicacions de Jean Baraillon

Val a dir que el 1880 Edouard Thierry aportà una documentació preciosa sobre les memòries manuscrites de Jean Baraillon, en les quals subratlla el contrast “... del color de la camisola vermella amb el del vellut amarant...”; d’aquí podem deduir que de manera tan poc fidedigne com el propi mite és el que alguns afirmen sobre la maledicció del groc, “amarillo”, entre els comediants espanyols, segons els quals l’origen de l’equívoc rau en una incorrecta traducció del mot “amarante”... (Edouard Thierry. Documents sur le Malade imaginaire. Paris, Berger-Levrault, 1880. p. 208. Trad. JLY / AIDA)


You Might Also Like

0 comments

Assoc. Internacional Duana de les Arts