Joan-Lluís de Yebra
A l'esquerra, la Mare de Déu de Gósol, de la segona meitat del s. XII, coservada al MNAC; a la dreta, Gertrude Stein, per Pablo Picasso (1905-6), The MET
Gertrude Stein va conèixer Picasso cap a 1905. Ignorem si l’artista mai va explicar-li el perquè de la transcendència del blau en les seves obres des de 1901 fins aleshores, perquè ella sempre va lligar l’època blava a la “tristesa i la monotonia dels colors d’Espanya”, no a l’autèntica raó: el suïcidi de Carles Casagemas, amb qui Picasso havia passat el Nadal de 1900 a Barcelona i, un mes després, uns dies a Màlaga, on tots dos amics es van separar definitivament arran d’una conducta arrauxada de Casagemas relatada per ell mateix en una carta al seus amics Ramon i Cinto Raventós el 28 de gener de 1901:
“El altre dia en mitg d’una discussió me vaig declarar catalanista separatista y’ls vaig insultar de tal modo que en Picasso estava espantat y per poc acabem a garrotades per quels hi vaig dir qu’ells no parlaven castellà ni una punyeta, qu’ells parlaven un argot indecent pobre y mala sombra, pronunciant amb accent de femella prenyada de puta de pela ó de maricon punyetero.”
Carta manuscrita conservada a la Fundació Picasso Raventós, transcrita per Dolors Rodríguez Roig. Carles Casagemas Coll. Barcelona: UAB, 2014, p. 121 (Tesi doctoral).
Expressar-se en aquest to a Màlaga, lloc de naixement de Picasso, i el fet que l’artista informés de la dissipada vida de Germaine Gallardo, l’enamorada de Carles Casagemas, explica el distanciament dels amics després de l’altercat.
Unes setmanes més tard, el 17 de febrer de 1901, Picasso era a Madrid i Casagemas es va suïcidar a París, també de manera melodramàtica, davant de la seva enamorada Germaine, a qui prèviament va voler assassinar sense èxit, per gelosia; també en van ser testimonis els artistes catalans Manuel Pallarès i Manolo Hugué, en braços del qual sembla que va morir, segons explica Josep Pla amb tot detall, però segurament de manera distorsionada.
Dos dels tres retrats de Carles Casagemas mort, obres de Picasso de 1901
Picasso va retratar el seu amic, ja mort, a distància, amb el rostre groguenc i envoltat d’un blau fúnebre, un blau que va ser tossudament present en l’obra de Picasso fins que va coincidir amb Gertrude Stein entre 1904 i 1905, moment en què l’artista justament iniciava una relació duradora amb la model Fernande Olivier i abandonava l’anomenat període blau per obrir-ne un altre, el rosa.
A finals de 1905 Gertrude Stein va encarregar a Picasso que la retratés. Durant l’hivern de 1905 i la primavera de 1906 la col·leccionista es desplaçava gairebé diàriament a l’estudi del número 13 de la plaça Émile-Goudeau, antiga plaça Ravignan, de Montmartre, anomenat "Bateau-Lavoir" per Picasso; hi va anar entre vuitanta i noranta vegades; Fernande Olivier amenitzava les sessions llegint, en veu alta, faules de La Fontaine; però Picasso no va poder enllestir el retrat, perquè el rostre de Gertrude Stein no l’acabava de convèncer, com ella mateixa aclaria en el primer capítol del seu llibre Picasso (London: B.T. Batsford, 1938, p. 8):
“I posed for him all that winter, eighty times and in the end he painted out the head, he told me that he could not look at me any more and then he left once more for Spain. It was the first time since the blue period and immediately upon his return from Spain he painted in the head without having seen me again and he gave me the picture and I was and I still am satisfied with my portrait, for me, it is I, and it is the only reproduction of me which is always I, for me.”
Segons Gertrude Stein, el cubisme de Picasso era intrínsec en ell, perquè s'havia impregnat de l'ordenació urbanística dels pobles catalans.
En tornar de Gósol, doncs, Picasso va enllestir el retrat, pintant-hi el rostre de memòria; alguns deien que no s’hi assemblava gens i ell els responia: “Ja s’hi assemblarà!”.
Pl. Major de Gósol c. 1906. Esquerra, fotografia de Juli Vintró Casallachs amb dos nens i una dona (MDC); dreta, oli de Picasso (Museu Picasso de Paris)
El posat de Gertrude Stein ja el tenia, com el d’una Mare de Déu medieval; el rostre, com el d’una màscara, el va trobar en la mateixa pintura romànica catalana, com les escultures del segle XII de sants, santes i marededéus que l'artista va contemplar en el trajecte de Puigcerdà a Gósol: Santa Coloma de Ger; Santa Maria de l'All, d'Isòvol; Santa Maria del castell, de Gósol...
