Roser Pintó
Esquerra: veredicte del PIDE portuguès sobre la publicació de Dona Flor e seus dois maridos a Portugal. Dreta: escena del film de 1976.
El maridatge entre la cuina i la literatura no és nou, des de Rabelais al Marquès de Sade, passant especialment per Balzac, que es valia del menjar per presentar personatges i definir-los segons el que engolien o no. En la literatura brasilera del s. XIX, Machado do Assis traçava rutes gastronòmiques per Rio de Janeiro amb els personatges de les seves novel·les. En el s. XX, la gastronomia hi té una presència més destacada en els textos de Gunter Grass, per exemple, i sobretot en la novel·la negra, en què els investigadors clàssics, que bevien i fumaven amb desmesura, també donen importància a la gastronomia en els seus hàbits, com el comissari Jules Maigret (1931-1976), de George Simenon, o el detectiu privat Pepe Carbalho (1972-2004), de Manuel Vázquez Montalbán. En altres terrenys novel·lístics, com en el realisme màgic llatinoamericà, el menjar també hi participa, arribant al màxim amb Como agua para chocolate (1989), de Laura Esquivel, on la protagonista neix en una cuina i tot l’argument es desenvolupa al seu voltant.
Cobertes de les primeres edicions brasileres dels llibres de Jorge Amado
La història central de la novel·la Gabriela, és l’enamorament de Nacib i Gabriela, que comença quan el protagonista cerca una cuinera per al seu bar entre els immigrants que arriben a la pròspera ciutat d’Ilhéus; entre ells veu una noia de pell de color canyella, que fa olor a clau i li pregunta si sap cuinar; ella li respon que sí, alhora que xiuxiueja “moço bonito”; l’enamorament neix en aquell moment, activant tres dels sentits de Nacib: la vista, l’olfacte i l’oïda, i ben aviat es completarà amb el gust i el tacte:
“–Oh! –va tornar a exclamar Nacib després del primer mos. És un nèctar dels déus, Tonico. Aquest cop t'ho juro que estaré ben servit.
–A la taula i al llit, oi? turc..." (Gabriela. Trad. d'Anna Alsina, p. 174)
“Nacib va destapar l'olla i anà separant els plats.
–Oh! –exclamà en sentir l'aroma del guisat de menuts i pollastre, peix a la planxa, arròs, mongetes, plàtan ensucrat en rodanxes.” (Íbid.)
“Gabriela preparava una enorme safata de pastissets. I una altra, encara més grossa, d'acarajés, d'abarás, de croquetes de bacallà, de fregidets…” (Op. cit. p. 197)
“Els seus acarajés, els fregidets embolicats en fulles de bananer i les boletes de carn picant es lloaven en prosa i en vers [...] En entrar es proferien tota mena d’exclamacions: el seu pas de ballarina, els ulls abaixats, el somriure que s’estenia dels seus llavis cap a totes les boques.” (Op. cit. p. 200)
L’olfacte i la vista també tenen importància per a la senyora Flor, ja que aquests sentits li aguditzen els seus records, com la magdalena de Proust, i evoquen el seu difunt marit, Vadinho, fent que s’activin també el gust i el tacte, com quan elabora la recepta de la moqueca de siri mole (suquet de cranc blau):
“Ai está esse prato fino, requintado, da melhor cozinha, quem o fizer pode gabar-se com razão de ser cozinheira de mão cheia. Mas, se não tiver competência, é melhor não se meter nem todo mundo nasce artista do fogão. (Era o prato predileto de Vadinho nunca mais em minha mesa o servirei. Seus dentes mordiam o siri mole, seus lábios amarelos do dendê. Ai, nunca mais seus lábios, sua língua, nunca mais sua ardida boca de cebola crua!)” (Dona Flor e seus dois maridos, cap. II)
Cartells d'adaptacions cinematogràfiques d'obres de Jorge Amado amb Sônia Braga com a protagonista
Aquesta obra és un esclat de sensualitat, on les arts culinàries són portades a l'extrem del goig dels sentits. Flor està casada en segones núpcies amb Teodoro, un apotecari de vida impecable, ben al contrari del seu primer marit, el llibertí Vadinho, que va morir a causa dels propis excessos i que s’apareix a Flor, fent que es constitueixi un ménage à trois perfecte i sense culpa, perquè no hi ha infidelitat, ja que els dos homes són marits seus; la compensació mútua troba l’equilibri entre la formalitat i el plaer.
Altres personatges de Jorge Amado també cuinen o mengen en moments importants, només donaré dos exemples: Tieta do Agreste (1977), que prepara una moqueca per celebrar que ha retornat al seu poble, Santa Anna d’Agreste, fet que l’autor aprofita per introduir secrets culinaris, com el de la fritura de maturi, la “castanya d’anacard verda i tendra amb sabor a verge”:
“Como sabem ou não sabem, maturi é o nome dado à castanha do caju quando ainda verde. Nós, baianos mulatos gordos e sensuais, cultivados no azeite amarelo de dendê, no branco leite de coco e na ardida pimenta, utilizamos maturi num prato raro e de especial sabor. Aliás em mais de um, pois com a castanha verde do caju pode-se preparar moqueca ou frigideira”. (p. 160)
En el relat La mort i la mort d’en Quincas Bram d'Aigua (1959), el protagonista és un rodamon dels baixos fons de Salvador de Bahia, que havia sigut un ciutadà modèlic, funcionari i pare exemplar, anomenat Joaquim Vargas de Cunha. Dues vides i dues morts. En la primera, vetllat per la seva família, l’observa la seva filla:
“Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària.” (Trad. Gabriel de la S. T. Sampol, cap. 6)
En la seva mort definitiva, la darrera cosa que fa Quincas és participar en un sopar de moqueca amb els seus amics mariners:
“Envoltaven la cassola que fumejava. Els plats de fang s’omplien. Una rajada que feia molt bona olor, moqueca amb oli de palma i pebre”. (Op. cit., cap. 11)
Paloma Amado, filla de l’escriptor i autora de receptaris bahians dedicats al seu pare, explicava en una entrevista que:
“Os personagens, como o papai dizia, são vivos, têm sangue, carne e osso e precisam comer para se manter em pé. Esses personagens traduzem exatamente a importância da comida na vida das pessoas […] e eu concordo plenamente com ele, que dar de comer é o primeiro ato de amor que uma pessoa recebe. Como a mãe que leva o bebê para o peito e mostra que comer tem a ver com aconchego, com carinho e com o que existe de mais profundo”
Jorge Amado mai no jutja els seus personatges, de manera que no sabem si s’identificava més amb els llibertins Vadinho, de la senyora Flor, i Quincas, o bé amb els ciutadans honrats antagònics, Teodoro i Joaquim Vargas da Cunha. Potser era la suma parcial de tots dos. Revisant la seva biografia, ens trobem amb les dues cares de la moneda: un primer matrimoni desgraciat, amb Matilde García Rosa, amb qui va tenir una filla, Lila, que després de la separació no va veure mai més; i un segon i feliç matrimoni amb Zélia Gattai, a qui qualificava com “la millor cuinera del món” i a la qual va dedicar gairebé totes les seves obres i uns paràgrafs al final de Navegação de Cabotagem (1992):
“Zélia de Euá envolta em lua: dá-me tua mão, sorri teu sorriso, me rejubilo no teu beijo, laurel e recompensa.”
Paraules que s’han divulgat com el seu testament espiritual.
ESCENES GASTRONÒMIQUES
