Júlia de Yebra 

 

Quan llegim Jane Austen, connectem amb les dones de l’època de la Regència (1800–1825). Ens evoca la cerca de l’amor verdader, no imposat per pactes familiars, classes socials o per la considerada virtuositat de les dones, que quedava reduïda a la destresa en determinades tasques quotidianes, coneixements musicals i converses planes.

La capacitat que té Austen de connectar amb Elizabeth Bennet, Emma o Anne Elliot i compartir els seus anhels, tot enamorant-nos d’homes poc normatius per l’època (que posaven en valor la dona pels seus coneixements, la seva gestió emocional, l’interès per la lectura o pel cultiu de l’intel·lecte, així com per altres qualitats que socialment quedaven reduïdes al gènere masculí i no eren apreciades ni habituals en les dones), desemboca en què ens sentim representades per elles i la seva lluita, traspassant moltes generacions que s’han anat alliberant i han pogut fer reconèixer el seu valor dins el teixit social; semblant connexió, malgrat l’abisme generacional, no es veu alterada: ens podem identificar amb aquestes dones, amb els seus valors i, fins i tot, amb els seus sentiments envers persones que no les menystenen.

Tal revolució no només quedava relegada al caràcter, els hàbits o les preferències de les seves protagonistes, sinó que la indumentària era (i segueix sent), un reflex no només de la societat, sinó també de la persona. L’estil es definia com una lluita o, com podem comprovar en diversos personatges femenins amb qui generalment no empatitzem, com una representació de la dona normativa i correcta.

No és cap novetat que el tipus de teixit de la indumentària és un indicador d’estrat social, així com la quantitat d’ornaments o fornitures, el color o fins i tot el tall. Durant la Regència això era encara més determinant. A més, l’ús d’uns complements concrets era mostra d’intencions socials, fonamentalment en relació a la solteria i la cerca de matrimoni. Les famílies que no pertanyien a la burgesia feien veritables esforços per aconseguir peces de roba que «disfressessin» les filles, mirant pel seu creixement personal i per poder oferir-los una vida tranquil·la i segura. L’amor, com l’intel·lecte, estava completament infravalorat. De la mateixa manera que avui les famílies s’esforcen per aconseguir que els fills accedeixin als estudis que desitgen, aleshores, a les dones, se’ls oferia un futur més o menys estable, depenent del matrimoni que contreien, i el vestuari era en la base del llenguatge no verbal, sent el primer missatge rebut sobre la situació sentimental de les dones de l’època.

 

A través de les novel·les de Jane Austen, podem seguir l’evolució de la moda i el seu llenguatge ocult. Amb ella, descobrim les diferents peces de roba de l’era de la Regència anglesa, els seus usos i la connotació i importància que tenen per a l’emancipació femenina, o bé pel seu estancament. Hilary Davidson, en el seu llibre Dress in the Age of Jane Austen (2019), ens recorda que els vestits, les cintes o la pelisse no eren exclusivament ornaments o part de la indumentària, sinó indicadors de presència, estatus i, sobretot, de possibilitats.

Farem un extracte literari de Jane Austen en ordre cronològic, començant per L'abadia de Northanger (1818), on la senyora Allen està obsessionada per la moda i els vestits de mussolina (tèxtil provinent de l’Índia que es va instaurar a la Regència). Un teixit vaporós i lleuger, provinent de fibres naturals com el cotó, la llana o la seda, va revolucionar la moda i la llibertat corpòria, atès que substituïa les rígides cotilles, tot afavorint el moviment, la comoditat i, fins i tot, la higiene. Austen descriu com la Sra. Allen fa referència a aquest teixit en diverses ocasions: “no hi ha res com la bona mussolina”, “és la millor tela per a qualsevol ocasió”. El que aparentment sembla una banalitat és una mostra de l’alliberament del personatge, que ja no pot prescindir d’aquest avenç.

Seguim amb Sentit i Sensibilitat (1811). Les germanes Dashwood es veuen obligades a reaprofitar i adaptar vestits. L’economia domèstica de la moda, segons Davidson, era tan important com qualsevol altra tasca del dia a dia: recosir, modificar i reinventar peces era un acte de resistència i, alhora, una demostració de creativitat i autonomia. Amb tot, el vestidor es convertia en un espai d’esperances i de creixement personal.

A Orgull i Prejudici (1813), les dues germanes petites de la família Bennet disfruten ocasionalment comprant cintes i barrets, signes de modernitat urbana i d’estratègia social. Les fan servir per dur-les als balls i flirtejar. Però aquí Austen hi introdueix la seva característica ironia: Lizzy Bennet ensenya que, per damunt de l’aparença, el que compta és la intel·ligència i el caràcter. Els accessoris no són només una mostra de vanitat, sinó també part d’un joc social que les dones podien interpretar amb perspicàcia.

A Mansfield Park (1814) apareix una peça clau de l’armari regencià: la pelisse, un abric llarg sense el qual moltes dones no podien sortir de casa amb decòrum. Fanny Price, preocupada per no tenir una pelisse prou fina, ens mostra fins a quin punt la moda era un passaport social. L’abric no era només roba: era la condició per ocupar l’espai públic i ser reconeguda.

 

 

A Emma (1815), la moda esdevé un mecanisme de vigilància i de poder dins el poble de Highbury. Cada vestit és observat, jutjat i comentat, i, tanmateix, és Emma qui aconsegueix dominar aquestes regles, interpretant-les i, fins i tot, dictant tendències. La moda aquí és un llenguatge comunitari, però també una eina de control i d’influència.

Finalment, a Persuasió (1818), Anne Elliot recupera la seva vitalitat i confiança mentre passeja amb un walking dress i un xal de caixmir. És una imatge poderosa: la dona que ocupa l’espai públic amb seguretat, mentre la moda es connecta amb el món global a través dels teixits de l’Índia i els comerços imperials. Vestir-se, en aquest context, és participar d’una xarxa més àmplia i, alhora, afirmar una identitat pròpia.

La moda era un llenguatge social a través del qual les dones tenien veu i presència en una societat que molt sovint les limitava. Austen ens mostra que, darrere de cada vestit, hi ha llibertat; darrere de cada cinta, estratègia; darrere de cada abric, capacitat econòmica.

A través de les referències que Austen fa a la moda d’època, descobrim que el vestuari era una eina d’emancipació. Tant els balls com les converses, com els xals de caixmir, eren en realitat passos cap a la llibertat i la identitat femenina.

Aquest llegat és tan potent que arriba fins avui. El 2025, coincidint amb els 250 anys del naixement de Jane Austen, Vogue ha recordat com les passarel·les actuals han tornat a mimetitzar-se amb l’estètica de la Regència: vestits de cintura imperi, d’inspiració clàssica, que en el seu moment alliberaven les dones de les cotilles més rígides, reapareixen ara reinterpretats com a símbol d’una feminitat natural i adaptable al cos real. El que en temps d’Austen era una petita revolució (moure’s, caminar i socialitzar sense crinolines ni estructures feixugues) avui esdevé una reivindicació d’autenticitat i comoditat.

 

És significatiu que, enguany, la silueta regenciana segueixi captivant. Els dissenyadors de moda la reinventen no només pel seu encant estètic, sinó perquè, com Austen ens va demostrar, la moda sempre parla del cos i de l’esperit, del que s’exhibeix i del que es transforma per dins. Potser per això encara ens fascina imaginar les germanes Bennet triant cintes o Anne Elliot ajustant-se un xal abans de sortir a passejar.

 

La moda, ahir com avui, continua sent aquest element comunicatiu que revela llibertats, anhels i identitats. I llegir Austen des d’aquesta perspectiva és entendre que cada peça de roba forma part de la transformació femenina.