Roser Pintó
Les faules i els contes recorren a les imatges irreals i fantàstiques per a la narració d’històries, però ho proposen de manera diversa. En la faula, els protagonistes són animals que parlen i rivalitzen; generalment en són dos oposats, que s’enfronten i produeixen una situació de la qual s’obté una ensenyança moral o ètica. Els personatges del conte, en canvi, solen ser un reduït nombre d’humans; la rondalla exposada es basa en fets verídics o imaginaris, sempre, però, revestits d’il·lusió i màgia; d’aquests relats curts, sovint també se n’extreuen conclusions didàctiques.
El costum d’explicar rondalles a la vora del foc, especialment a les masies de zones rurals, tenia la funció de distreure la canalla, transmetre la cultura tradicional i educar, cosa que aconseguien desvetllant la fantasia, concretament amb les faules, que eren molt populars, especialment les d’Isop, conegudes com “Isopets”, perquè eren uns llibres de petit format editats i reeditats des del segle XV fins a principis del XIX, sense variacions de text ni d’imatges. Els isopets eren presents en força llars i van donar lloc a nombroses versions, entre les quals destaquen les de Jean de La Fontaine, traduït al català per diferents autors, com Josep Carner o Xavier Benguerel; moltes de les faules encara perviuen i segueixen essent exemple i exhortació del comportament humà, com La llebre i la tortuga, La cigala i la formiga o El corb i la guineu.
Cartell "De la faula al conte... de La Fontaine a Rodari". Mostra organitzada per AIDA amb obres del concurs "Hommage à trois", en el marc del festival "Gualba Mots".
La presència de la fantasia en faules i contes és essencial. Durant el romanticisme, en què la irrealitat i la meravellositat del fantàstic va tenir un gran pes, tal característica va fer que els contes fossin un gènere preponderant; per això no és estrany que un preromàntic com Novalis es qüestionés sobre la natura de les lleis per inventar històries, com remarca en els seus Fragments:
Edició pòstuma dels Fragments: Novalis Schriften. Berlin: Realschulbuchhandlung, 1805, v. 2, p. 280
“Si tinguéssim una fantàstica,
de la mateixa manera que tenim una lògica, l’art d’inventar estaria inventat”. (Trad. Robert Caner-Liese: Barcelona, Quaderns Crema, 1998, p. 279)
Notes manuscrites de Gianni Rodari per a la Gramàtica de la Fantasia (1973), amb cites en alemany de Novalis, i traducció al català de Teresa Duran (1987).
En el segle XX, els surrealistes fixen el seu interès en la irrealitat, representen imatges oníriques en les pintures i descriuen aquest món fantàstic en els escrits, donant lloc al conte modern, que paral·lelament segueix bevent de les rondalles, les faules i els conte romàntic.
Alguns autors se segueixen preguntant quin és l’origen i quines regles regeixen la fantasia. Gianni Rodari és l’autor més destacat que va teoritzar sobre la reflexió de Novalis a l’obra La gramàtica de la fantasia, on la categoritza, sense, però, arribar a formular-ne conclusions.
Sobre l'al·legoria del somni: Publi Ovidi Nasó. Metamorfoseon. Català. Barcelona: ed. Francesc Alegre; impr. Pere Miquel, 1494. Llibre XI, cap. 8
Davant la dificultat de descriure la procedència i els mecanisme de la fantasia, el millor és recórrer al conte com a eina per explicar-la, tal com van fer el grecs amb el mite de Fantasos (aparició), fill de Nix (nit) que va tenir més de mil fills onírics, dels quals tres Oniroi són els més coneguts: Morfeu (somni etern, d’aquí “morfina”), garant dels bons somnis, on apareixen persones; Fobètor (el que fa por), encarregat dels malsons, en què surten animals, i Fantasos (d’aquí “fantasia” i “fantasma”), responsable de vivificar els éssers inanimats i les aparicions. Aquest perfecte repartiment ens permet de concloure que el primer posa imatges als contes; el segon, a les faules, i el tercer, a la fantasia.
